L’evangeli segons un escèptic

“Sospito que quan surti aquest llibre em preguntaran: «Així, doncs, què, al final ets cristià o no?» Igual que, aviat farà trenta anys, em van demanar: «Així, doncs, què, al final en portava o no, de bigoti?»”. En la gènesi de l’obra, però, molt abans de convertir-se en llibre, ja es troba aquesta qüestió, que Carrère es fa ell mateix. I és així com, a partir d’aquesta pregunta i del testimoni de la seua relació personal amb la fe cristiana, s’interroga sobre l’essència i els orígens del cristianisme. I s’estima més respondre, perquè no quede dubte des de quina posició escriu: “No, no em crec que Jesús hagi ressuscitat. No em crec que un home hagi tornat d’entre els morts”.

En El Regne, l’autor es manté fidel a l’estil que va inaugurar amb L’adversari. Torna a situar-se en aquell territori ambigu de falsa sinceritat, de ficció que juga a no semblar-ho, amb una presència molt marcada del jo per mitjà de l’autobiografia i de la metaliteratura. En aquest sentit, afirma que mai no ha pogut acabar de llegir les Memòries d’Adrià; i que, en canvi, gaudeix molt dels quaderns de notes que Yourcenar va publicar com a annex a la novel·la. Posa en dubte que hi haja res d’immutable quan es vol fer història; i així, mentre Yourcenar parla de “prohibir-se les ombres projectades; no permetre que el baf d’un alè s’estengui sobre l’argent viu del mirall”, Carrère considera que l’ombra que projectem des del present no es pot evitar, ni tampoc els mecanismes que fem servir per intentar ocultar-la. Per tant és preferible acceptar-los i mostrar-los de manera explícita: “si jo sóc lliure d’inventar és amb la condició de dir que invento”. També és a partir de L’adversari que l’autor sembla haver-se especialitzat en personatges estranys, com Jean-Claude Romand o Eduard Limónov. En El Regne, però, l’estrany no és tant un personatge com la pròpia essència de la fe cristiana: que milions de persones en tot el món creguen que fa dos mil anys un jueu va nàixer d’una dona verge i que després de morir en la creu va ressuscitar i va retornar d’entre els morts.

L’obra combina ficció, autoficció i reconstrucció històrica. Referències a Philip K. Dick, paral·lelismes entre la història sagrada i la Rússia comunista i molta ironia. Amb una primera part més confessional, a partir dels quaderns de notes que havia pres durant l’època de creient; i una segona de més externa, en què reconstrueix els primers temps del cristianisme. S’inicia amb el relat de la seua conversió arran d’una profunda crisi personal i creativa. Una experiència de tres anys com a fervorós creient que alterna la missa, el rés i la lectura de l’evangeli diaris amb dues visites setmanals a una psicoanalista de paciència infinita. La influència decisiva de Jacqueline, la seua padrina, o el treball de guionista en la sèrie Les Revenants. Després, l’autor s’apropa als territoris de l’assaig, adopta el paper d’investigador per reconstruir els orígens de la fe, i s’inclou ell mateix en el text per relatar aspectes del procés de creació. Carrère passa de puntetes per la figura de Jesús, i es deté bàsicament en la de Pau i en la de Lluc. Es fixa en la manera com van ser escrits els evangelis, n’analitza els clarobscurs i la versemblança. I ompli aquells buits d’informació on les fonts no arriben amb ficció novel·lesca, entre el probable i el “no impossible, territori on es desplega bona part d’aquest llibre”.

El mètode Carrère, però, potser comença a mostrar símptomes d’esgotament; si més no, en El Regne no funciona amb la frescor habitual. Probablement al llibre li sobren pàgines, i acaba pagant un preu més alt en tensió narrativa que en obres anteriors per la via d’acumular massa materials diversos. I per la de dedicar moltes pàgines a justificar el sistema que ha utilitzat per unir-los, amb els punts de sutura a la vista del lector. Un excés d’informació que acaba per colgar part de l’ànima de l’obra i dels personatges; de vegades, tan allunyats del lector com els de qualsevol manual acadèmic d’història.