L’adversari
Traducció de Marta Marfany
Anagrama/Empúries, Barcelona, 2000
El 9 de gener de 1993, Jean-Claude Romand va matar la seua dona, els seus dos fills menuts, el seus pares, i el gos que aquests tenien. Després, va prendre una quantitat considerable de barbitúrics caducats i va calar foc a la casa familiar on vivien a Prévessin, una petita localitat francesa a prop de la frontera amb Suïssa. Però els bombers van aconseguir rescatar-lo encara amb vida, i després d’un temps en coma es va recuperar.
En qüestió d’hores, els investigadors del cas descobriren estupefactes l’enorme farsa que Romand havia anat teixint al seu voltant: durant gairebé vint anys, havia aconseguit passar davant de tothom per un home d’èxit, doctor resident als millors hospitals de París, prestigiós investigador de l’Organització Mundial de la Salut, amic de científics i polítics famosos, amb un nivell de vida envejable, marit exemplar i millor pare de família. En un moment, però, tot havia caigut com un gran castell de naips i l’impostor quedava al descobert.
Assabentat del cas per la premsa, l’escriptor francés Emmanuel Carrère va enviar una carta a Romand per expressar-li la seua voluntat d’escriure un llibre sobre el seu cas: “El que vosté va fer no és per mi l’acte d’un criminal ordinari, tampoc el d’un boig, sinó el d’un home posat al límit per unes forces que el sobrepassen, i són aquestes forces terribles el que voldria mostrar en acció”.
El resultat de tot plegat és L’adversari, la reconstrucció minuciosa d’una vida turmentada. Un camí cap enrere, fins al moment mateix de l’inici d’un procés pel qual una mentida va a poc a poc apoderant-se d’un home més aviat gris i poruc fins a ocupar-lo per complet i anul·lar la seua autèntica personalitat. La intenció és mostrar la separació existent entre la imatge que donem de nosaltres mateixos davant la resta i allò que realment som; una separació de la qual Jean-Claude Romand no seria més que un cas extrem.
Per contar aquesta història, Carrère —autor fins el moment d’una desena de llibres— ha utilitzat una narració en 1a persona de la qual ell és, per tant, part integrant, i on no s’està d’expressar les seues percepcions i inquietuds: des de la carta que envia a l’assassí, fins a les trobades que manté amb alguns dels protagonistes del cas, però, sobretot, amb l’assistència al complicat judici acreditat per un periòdic.
Aquesta forma de narrar, per a l’autor la més honesta d’intentar ser objectiu, converteix L’adversari en un text difícilment classificable, més proper a una crònica que a una narració novel·lística a l’ús, i acomparat, també per les connexions temàtiques, amb el Truman Capote d’A sang freda. Una forma també de buscar la compassió del lector cap a Romand, mostrant que la seua història és humana; que ell mateix és humà i no un monstre, un espai on habitualment situem tot allò que no entenem o ens fa por.
En definitiva, doncs, un viatge reflexiu, seriós i sense estridències fins a les mateixes arrels del mal. Perquè aquest és al capdavall l’adversari al qual ha hagut d’enfrontar-se Romand tota la seua vida: un adversari que és ell mateix, i que és una immensa impostura de fatals conseqüències.