La literatura universal dels darrers vint-i-cinc anys. Impossible de fer-ne una visió panoràmica, d’establir-hi unes poques línies mestres, unes quantes tendències estètiques o temàtiques. Per la falta de la suficient i necessària perspectiva històrica. I perquè, tan fragmentària i diversa com sempre —o potser més i tot— la literatura d’aquest quart de segle ha obert camins nous i n’ha recorregut també de molt antics, ha jugat a trencar motlles i ha caigut en el tedi de la repetició. Com sempre.
Podem agafar com a referència els Premis Nobel que s’han concedit en aquest període; una referència, però, que ho és més de determinades urgències històriques o necessitats polítiques que no d’aspectes literaris. I, així i tot, és difícil d’establir alguna constant en la llista de guardonats; com no siga, i ho diem amb totes les reserves, una major visibilitat de literatures tradicionalment invisibles. Invisibles, això sí, des del punt de vista de qui concedeix el premi i dels principals receptors.
Perquè, el fet de dir que un autor és un pont entre cultures, com es fa sovint d’Orhan Pamuk, defineix més la perspectiva de qui ho afirma que no l’essència de l’obra en qüestió. O el de motivar el guardó a Naguib Mahfuz perquè “ha creat una narrativa àrab que pot aplicar-se a tota la humanitat”, com va fer l’Acadèmia Sueca: a més de la urgència de reconéixer un escriptor àrab —ara mateix en continua sent l’únic—, ningú no espera que es premie un autor perquè “ha creat una narrativa anglesa que pot aplicar-se a tota la humanitat”.
La Xina és un exemple d’aquesta nova visibilitat a què al·ludim, que ha contribuït a la projecció internacional d’autors com Amy Tan, Dai Sijie o Gao Xingjian, que rebia el Nobel l’any 2000 quan feia anys que estava exiliat a França. O l’interés per part d’autors d’altres procedències, com és el cas de Justin Hill i la novel·la Els somnis de la casa de te, centrada en la contradictòria Xina actual.
També la de la dona, és un altre tipus de visibilitat i d’urgència històrica. Entre els Nobel d’aquest darrer quart de segle en podem trobar sis; tantes, com en totes les edicions anteriors, des de 1901. Noms com el de la polonesa Wislawa Szymborska, autora d’una poesia humanista i essencial, que s’interroga amb ironia i lucidesa sobre allò que l’envolta. L’austríaca Elfriede Jelinek, autora de teatre i novel·la, principalment, sobre els clixés de la societat i el seu poder. I Herta Müller, escriptora romanesa en llengua alemanya, autora de novel·la, poesia i assaig; una veu mordaç contra els totalitarismes.
Però, més enllà d’urgències, potser un dels trets més evidents de la literatura dels darrers anys ha estat el tancament en el jo. Si fa temps que el nosaltres va perdre el prestigi d’altres èpoques per a esdevenir una malaltia de què calia curar-se, és probable que —en un pas més enllà— el procés s’haja accentuat en els últims temps de la mà del desencís. Parlem d’obres que es basen en un constant anar i venir de la biografia a la ficció, de la memòria al present, de la identitat a aquells elements externs que hi intervenen.
En aquest sentit, en recollir el Nobel de 2006, Pamuk deia que “un escriptor és una persona que passa anys intentant descobrir pacientment el segon ésser que té a dins i el món que el fa ser qui és”. L’escriptura, doncs, com el producte d’observar el propi interior, la identitat i la relació que aquesta té amb el lloc al qual hom pertany. També Imre Kertész circula per paràmetres similars; i potser l’obra paradigmàtica en aquest sentit siga Jo, un altre: un viatge interior a la recerca de la pròpia individualitat, que l’hongarés defineix com “una ficció de la qual a tot estirar som coautors”. O el francés Pierre Michon, sobretot amb Vides minúscules: una mena d’autobiografia fragmentària, que tracta de la formació del Jo però a partir de les vivències d’altres, de les vides de diferents personatges anònims.
També Claude Simon ha literaturitzat les experiències biogràfiques. Gairebé retirat quan se li va concedir el Nobel el 1985, encara ens ha regalat obres remarcables aquests anys; com El tramvia, on Simon construeix els records des de l’escriptura. Una memòria que no és l’ingredient, sinó el producte de la ficció; allò que alguns han anomenat l’autoficció. La prosa hipnòtica de W.G. Sebald hi té en comú la dissolució de la frontera entre realitat i ficció. Amb un innegable component personal i autobiogràfic, al costat d’una certa voluntat enciclopedista, les seues obres conformen un híbrid textual on es combina el dietari, el relat de viatge, l’assaig, la investigació literària o la biografia.
El desencís, però, no és l’única via possible davant d’un món hostil. I la de Dario Fo, per exemple, és la sàtira, el paper de bufó que fustiga l’autoritat en defensa dels oprimits. Els títols més coneguts del veterà dramaturg i actor italià, com Misteri Buffo, Mort accidental d’un anarquista o ¡Ací no paga ni Déu!, són anteriors a la concessió del Nobel el 1997; però l’autor no ha deixat la crítica al poder, com demostra L’anomalo Bicefalo, centrada en la figura de Berlusconi. En les obres de José Saramago també hi ha una voluntat explícita de despertar consciències. Però, a diferència de l’italià, el portugués fa servir un cert to de paràbola moral, que pretén destapar la podridura de determinats engranatges socials, polítics i econòmics. Hi destaquen títols com L’any de la mort de Ricardo Reis, Història del setge de Lisboa i L’evangeli segons Jesucrist.
El contingut polític i de denúncia marca així mateix les obres del dramaturg anglés Harold Pinter, sobretot les dels darrers anys. Hereu, en certa mesura, de l’existencialisme i del teatre de l’absurd, La festa d’aniversari o El porter es troben entre els seus títols més destacats. El francés Michel Houellebecq, en canvi, representa aquell component de provocació que ha tingut sempre la literatura; l’enfant terrible que escup contra l’intocable, com una veritable càrrega de profunditat o únicament com una posa destinada a cridar l’atenció. Autor de novel·les com Les partícules elementals o Plataforma, amb una visió entre nihilista i despietada d’una societat contemporània en decadència; però també objecte de controvèrsies i d’una certa polèmica en què sembla trobar-se ben a gust, si no fomentar.
Òbviament no estan tots els que són, i és ben probable que bona part del més interessant de la literatura dels darrers vint-i-cinc anys circule al marge d’un guardó com el Nobel. Impossible recollir una producció tan extensa i heterogènia en l’espai d’aquest apunt: ens conformem si són tots els que estan.