La impalpable i protectora boira de la memòria

Les paraules que encapçalen aquest text són també les que clouen, com una intangible capa de cendres, o com un vel en suspensió que cap alenada d’aire no s’endu, El tramvia. Però són també el motiu que explica l’estil narratiu de Claude Simon –el discret premi Nobel de Literatura del 1985–, en què el record autobiogràfic s’oculta sota un finíssim tel que el lector ha d’anar penetrant, sota un cel de núvols prims que, al final, acaba deixant veure la plenitud del sol. Malgrat el descrèdit que afecta els autors del noveau roman –l’últim gran moviment literari francés– Simon torna a demostrar amb aquesta darrera novel·la, als vuitanta-vuit anys i després d’una vintena de llibres, que és un dels autors contemporanis més interessants, un autor exigent que arrisca en una aventura que reprén constantment, com Proust, les experiències biogràfiques. L’autor recorre els seus records, però no com qui descobreix les pròpies intimitats als ulls dels altres, sinó per construir-los des de l’escriptura: escriu i rescriu la seua memòria, que no és –per tant– l’ingredient, sinó el producte de la ficció; allò que alguns han anomenat l’autoficció.

Amb El tramvia, Claude Simon retorna a la ciutat dels seus primers anys, per tal de recrear la seua infantesa a Perpinyà des de la perspectiva d’un ancià malalt. La versió que n’ha elaborat Joan Francesc Mira –Premi Nacional de Traducció 2001– ens acosta aquell tramvia que circulava a Perpinyà als anys vint, enllaçant el centre urbà amb la costa veïna, i que el nen utilitzava a diari per anar i tornar de l’escola. Una tornada que era també la por de retrobar la seua mare malalta, estirada en la gandula com una nina pàl·lida, condemnada a morir. Enllaçant la ciutat i la platja, la màquina recorre també les vies per unir les imatges i les sensacions de l’infant que va ser amb un moment temporal més proper al de l’escriptura en què envelleix, en un llit d’hospital, un home malalt. Un ancià que sent que ara, estirat en el llit d’una asèptica sala d’hospital, s’assembla a la imatge de la mare, que emergeix al seu cervell confosa entre altres imatges boiroses, sorgides del passat. I són justament aquestes imatges les que se superposen al moment present per formar una estructura en què es confonen els temps de la narració: el passat llunyà i intens de la infantesa, i el present d’atmosfera resclosida i gris de l’hospital.