Consciència del gran parany vital

Hi ha un conegut conte de Kafka que mostra un home assegut a la porta de la llei, esperant de ser-hi rebut; però tots i cadascun dels precs que hi fa resulten infructuosos. Al final, i quan després de molts anys l’home ja sent la imminència de la mort, el guardià tanca la porta, que havia estat oberta únicament per a ell i justament amb aquesta finalitat. De la mateixa manera que el personatge kafkià, el jo poètic de L’odi parla des de la posició vital d’aquell que ha esdevingut conscient del parany en carn pròpia: el temps passa i, al remat, tenim les mans completament buides. I, en aquest context, la saviesa que normalment associem a la maduresa esdevé un guany amarg: un guany que implica despertar a la realitat que fins aquell moment s’amagava sota la forma de mil miratges.

És d’aquesta consciència d’on es genera, justament, l’odi a què al·ludeix el títol de l’obra: un odi que apunta cap a diferents direccions, però que troba en Déu –el gran mentider– la personificació d’aquest sentiment i, en conseqüència, el receptor d’aquell odi. Ara i adés, el jo poètic mostra la sorpresa indignada de descobrir –massa tard– que res no era allò que semblava, allò que ens havien dit; ni tan sols nosaltres mateixos. Que la mort és, al capdavall, la veritable essència de l’ésser humà; mentre que la vida és només una anècdota secundària: un exèrcit de cadàvers ajornats […] el somni, l’ocàs d’allò que realment som. Els morts naixen, no moren.

Amb aquests pressupòsits, Ballester ha confegit una obra major, una obra de plena maduresa tant literària com vital. I això es veu en el tema que hi aborda, però es pot copsar també en la llibertat que demostra a l’hora d’encarar-ne tant el to com la forma. O les formes, hauríem de dir, perquè n’hi trobarem una gran varietat: des de poemes narratius, extensos, alguns en prosa, fins a d’altres de més breus, propers a l’aforisme, haikus… Materials –alguns d’ells, si més no– que semblen venir de lluny; de vegades, fins i tot, que recorden anotacions de dietari. Així mateix, la plena assumpció del joc literari queda ben palesa en una abundant intertextualitat: des d’un salm bíblic fins a una pel·lícula de Houston, passant per Pessoa, Nabokov, Tabucchi… Referències més o menys explícites que l’autor assimila i incorpora al propi discurs. Un discurs, en definitiva, intens i desolat; contundent i amarg; i tan escèptic com els versos fusterians amb què es clou: Què ets, al capdavall? Això: / un pet dels déus.