La memòria és un paisatge sòrdid

Els vint relats que integren La noche de la conspiración de la pólvora provoquen un penetrant sentiment de desassossec, una incomoditat que fa de la lectura un viatge poc plàcid. Narracions independents, diverses pel que fa a l’anècdota que les origina, però amb una coherència unitària destinada a recrear tot un món propi, un univers gris i esquerp. La memòria sembla ser-ne l’ingredient principal; i, tanmateix, malgrat que abunden els paisatges infantils i els noms propis que poden associar-se amb l’autor, es tracta d’una memòria difusa, sense contorns delimitats, com eixida d’un malson. Un té la sensació que l’autor està servint-se’n com d’una matèria primera que és destruïda completament, per tornar-la a orquestrar a partir de la ficció i amb la lent de qui ha viscut alguna cosa que no està segur –o que no vol acabar de creure– que ha viscut. Es tracta, doncs, d’una memòria indubtablement personal, però també del paisatge col·lectiu que ens remet a una època obscura. En definitiva, d’una memòria que no és en absolut enyoradissa, ni tan sols destinada a alçar acta de fets o de situacions que l’han marcat com a persona.

L’escenari real que hi apareix de tant en tant és el Masnou de l’època en què Masoliver era un infant, però és un escenari refet des de la ficció: paisatges sòrdids, onírics, fins i tot surrealistes; fluids corporals, escatologia –l’omnipresència de l’orina–; infants que juguen, que comencen a conéixer el desig, que satisfan la curiositat sense estar exempts de la més ingènua crueltat; la mort, les mosques en un cadàver; la Guerra, la postguerra, la bogeria… Sobre aquest escenari, l’autor situa la diversitat temàtica dels contes, però conformant-hi un tot unitari: les coses que no ensenyava l’escola franquista, i la brutal repressió exercida contra aquell que intentava trencar la barrera del silenci en El paseo del indiano; la marginació imposada a aquells que no responen als cànons socials de normalitat, especialment en una època en què aquests eren tan i tan estrets en La expulsión del paraíso o Jordi Armengol; el descobriment –entre la perplexitat, la ingenuïtat i la crueltat– del desig i del sexe en El lavadero o La desgracia de María Acacia; el relat magistralment ambigu d’un suïcidi en El bigote de Cristo; o un conte final, que dóna títol al volum, en què l’autor entrecreua el record d’una nit de Sant Joan amb la peripècia de Guy Fawkes, en allò que els britànics coneixen com Gunpowder Plot.