Entre la ficció i la memòria

Realitat o ficció, literatura o història: disjuntives que cada dia se’ns cauen de les mans fetes miques. Sabem de cert que quan l’actual guerra televisada passe a formar part dels llibres de text, serà un conte fet de la més barroera de les literatures amb bons i dolents, vencedors i vençuts, justícia infinita i terrorisme condemnable. La ficció, efectivament, és l’origen de bona part del que consumim a diari com a realitat, de la mateixa manera que els successos reals poden ser utilitzats per fer ficció, per crear literatura de la bona. Aleksandar Hemon ha assumit aquest joc fins a les darreres conseqüències en La qüestió de Bruno, un llibre sense fronteres i sense complexos. Un total de vuit relats, o de vuit capítols, o de vuit fragments, perquè si bé per un costat són temàticament independents, responen a tècniques narratives diferents, i abracen períodes temporals que van des de Napoleó fins l’actualitat, per un altre hi ha una certa recurrència d’alguns personatges o objectes entre relats i, sobretot, un univers únic a què l’autor va donant forma a poc a poc des de cadascuna de les peces que el conformen.

El lector trobarà ficció farcida de personatges històrics (Tito, Stalin, Hitler, Rosa Luxemburg, Marx) i història contada per personatges domèstics (la sensacional i deliciosa saga dels Hemon, des del soldat bretó a les ordres d’un Napoleó que avança sobre Rússia, fins a la celebració, sota l’entusiasme dels jocs d’hivern a Sarajevo, d’una “Hemoníada”, en Un intercanvi de paraules agradables); també trobarà des de la ironia més subtil o l’humor més càustic, fins a l’horror més negre introduint-se-li de manera gairebé imperceptible a l’estómac. I com a rerefons constant Sarajevo, ciutat natal d’Hemon, sempre més intuïda que no explícita –de fet, només un dels relats, Una moneda, se situa a les avingudes desertes de la ciutat assetjada pels franctiradors–, diluïda sota el filtre d’una distància temporal (L’acordió, per exemple, una recreació de l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran) o geogràfica (En Josef Pronek el Cec i les Ànimes Mortes, gairebé una nouvelle sobre la davallada a un infern sòrdid i miserable d’un immigrant bosnià en uns EUA autocomplaguts i ofensivament ignorants). Una distància més comprensible des de l’experiència personal de l’autor, que es trobava de viatge als Estats Units quan el 1992 va començar el setge serbi sobre Sarajevo, i que va seguir els esdeveniments que se’n derivaren a partir del relat de la CNN, mentre passava per treballs de tot tipus i provava d’aprendre l’anglés.