Vés al contingut

Les històries fan la història

  • Posdata

Portada

Francesc Serés
La pell de la frontera
Quaderns Crema, Barcelona, 2014

El conjunt de proses que recull La pell de la frontera configura, en principi, un relat de la immigració en la zona del Baix Cinca i del Segrià. No cal dir, però, que aquest retrat local té una altra lectura més global, que la frontera a què al·ludeix el títol ni és física ni és única, i que al de la immigració s’entrecreuen altres temes relacionats. El que hi fa Serés és cartografia: dibuixa el mapa d’un territori que, en la pràctica, és essencialment humà. D’uns homes —perquè són sobretot homes, els habitants d’aquesta frontera— amb històries personals, procedències i situacions diverses; però, sovint convertits en una massa uniforme pels ulls de qui s’ho mira des del costat d’una pretesa seguretat. Cartografia humana, perquè el paisatge és en la mesura que és amb l’home que l’habita: “Quan no hi ha homes a la composició, el paisatge no demana res a canvi. Un arbre pot ser tot el que aquell qui el descriu vulgui que sigui, fins i tot pot ser un arbre. […] Així que en l’enquadrament hi entra un home o un nen, encara que només sigui una ombra, tot plegat es complica”.

En l’obra hi ha aquells que han creuat fronteres, s’han arruïnat i s’han jugat la vida per tal de buscar-ne una de millor; aquells que malviuen, que treballen a canvi només de menjar, que dormen en cartons i habiten llocs inhabitables, com els ponts del llit vell del Túria. Però, en aquest xoc entre mons diversos, en l’estranyesa que implica el fet de pertànyer o de no pertànyer a un lloc determinat, hi caben també aquells que no s’han mogut mai. Els homes i les dones que no havien eixit dels límits del seu tros, com a molt dels pobles de la rodalia, i que ara tenen tot un món dins de casa. Un món nou, estrany, desconegut; que ha esborrat les distàncies al mateix temps que ha començat a instal·lar el dubte sobre unes hipotètiques seguretats. I, per últim, hi ha també l’autor, que retorna al lloc on va nàixer i s’hi sent estranger. El cronista, ben present en el text, part integrant del retrat que elabora, conscient de la impossibilitat d’amagar-se quan es narren segons quines coses. Que, al contrari, crea un vincle sentimental evident amb les persones que retrata, i aconsegueix que el lector el cree també.

Inevitablement, un tema transversal recorre tota l’obra: l’empremta que deixen les coses i les persones, i la possibilitat que perdure o es perda, esborrada pel temps. El dubte sobre què en quedarà, de tot plegat. Aquesta empremta que són les tres capes de paper encolat superposades que apareixen a la paret, o els dos nivells de rajoles del terra de la primera planta, quan et disposes a reformar la casa familiar; i la sensació que els rebesavis són també part de l’estructura. Les coses que hi havia i que ara ja no hi són; les que encara existeixen però desapareixeran i s’oblidaran. Explicar el que sabem de nosaltres i dels altres abans d’oblidar-ho, doncs, —parafrasejant el títol d’un dels capítols— sembla un altre dels objectius de l’obra; tant dels textos com de les fotografies que els acompanyen. I una certa voluntat d’alçar acta de defunció d’un món i d’una forma de vida; més, probablement, per constatar el canvi, que no per nostàlgia d’uns temps passats que haurien de ser millors, d’acord amb el tòpic. El canvi que simbolitzen els camions que portaven carbó i que ara transporten compreses amb ales, fabricades a l’altre costat del riu.

El material de La pell de la frontera és sensible, procliu a la pornografia sentimental o al discurs moralitzador fet des d’una posició pretesament superior. No és el cas, i cal agrair-li a Serés, entre altres coses, un tractament en què les evidències conviuen amb els dubtes, en què el dibuix d’una realitat complexa no adopta el to de lliçó. L’obra és un mosaic d’individus i de territoris, però també de formes d’escriptura, on es combina el dietari, la crònica, l’entrevista, l’antropologia o la literatura de viatges. Una escriptura que il·lumina la memòria, uns records que fan llum sobre uns altres en un joc de connexions sense fi. Si l’escriptura té sempre un component de perseguir alguna cosa inefable, que no es deixa atrapar amb paraules, més encara quan allò de què s’escriu és un territori de frontera i uns individus en moviment constant. Una història quasi impossible de fer, de tant com canvia, de tan ràpida que es fon. Probablement, és aquest el motiu que el narrador s’hi pregunte sovint quin sentit té, el que escrivim. I probablement també per això La pell de la frontera explica tantes històries diverses: perquè són les històries, que fan la història.