Vés al contingut

Les metamorfosis

  • Posdata
Cees Nooteboom
La història següent
Traducció de Mariona Gratacòs
Edicions Bromera, Alzira, 2004

Una vegada més haurem de constatar com a símptoma el fet que aquesta siga la primera obra que podem llegir en català d’un autor com Cees Nooteboom, veterà escriptor holandés que, a més de novel·lista, exerceix sovint de poeta i d’autor de llibres de viatges, i que ha sonat en més d’una ocasió com a candidat al Nobel de literatura. Perquè La història següent ens descobreix un autor dotat d’aquella estranya capacitat de crear bellesa amb el llenguatge amb aparent facilitat, de dominar l’expressió justa en el lloc adient i de suggerir tant o més que contar. Per això, la novel·la –malgrat les seues poc més de cent pàgines– esdevé una petita peça d’orfebreria literària que captiva des de la primera línia, i especialment en la primera part. Per bé que la segona, encara que amb menys intensitat, no deixa d’admirar per la mestria en el canvi progressiu del to i del ritme de la narració de manera correlativa al contingut.

Inevitablement, Nooteboom ens porta a la memòria el tòpic aquell que diu que en l’instant de morir assistim als moments més destacats de la nostra vida. I és que potser alguna cosa així li ocorre al personatge-narrador, Herman Mussert, un professor de llengües clàssiques retirat, anomenat Sòcrates pels alumnes, que el veuen més com un producte de l’època clàssica que no de la contemporaneïtat que aparentment comparteixen. D’acord amb això, les dues parts que divideixen la novel·la es referirien al record –el dels dos únics amors de la seua vida: Maria Zeinstra i Lisa d’India– i al moment de trànsit de la vida a la mort, respectivament. Un instant només, doncs, per tal de bastir una novel·la que arranca amb un d’aquells inicis que de tant en tant ens deixen els grans escriptors i que és, més del que no sembla, una autèntica clau de lectura de les pàgines següents: “M’havia despertat amb la ridícula sensació que potser estava mort, però en aquell moment no vaig ser capaç de decidir si realment m’havia mort, o si justament no”. No debades Mussert –que diu aquestes paraules– s’havia gitat la nit anterior a la seua casa d’Amsterdam i acabava de despertar-se a una habitació d’hotel a Lisboa. Una habitació coneguda, perquè hi va viure la història d’amor amb Maria Zeinstra, una companya professora de biologia.

Així doncs, la primera part de la novel·la segueix els passos de Mussert pels carrers de Lisboa, retornant a decorats que li són coneguts, fent oscil·lar l’escriptura constantment entre el que és i el que va ser. Mentre que la segona, un viatge amb vaixell fins a Brasil, suposa un canvi evident en la manera de narrar: el paràgraf s’allargassa, l’escriptura es fa més densa i reflexiva, les imatges més boiroses i els personatges a penes si tenen entitat. En definitiva, una atmosfera d’irrealitat envolta el curs del vaixell, les converses entre els passatgers i les reflexions del narrador, en allò que esdevé una gran metàfora del trànsit de la vida a la mort, de la metamorfosi des d’aquesta història a la història següent. I justament entre les dues parts, una cita de Nabokov al·ludeix directament a aquestes metamorfosis –“les misterioses maniobres mentals necessàries per a passar d’un estat de l’existència a un altre”–, veritable tema central de la novel·la; fet i fet, no sembla descabellat veure en l’inici de la novel·la un gest de complicitat cap al cèlebre començament del més conegut dels textos contemporanis que hi fan referència.

Però, més enllà de l’anècdota –amb la presència també d’una jove alumna anomenada Lisa d’India, vèrtex d’una complicada història d’amor, de gelosia i de venjança– la novel·la destaca per les múltiples reflexions i suggeriments que s’hi fan, per les referències culturals, morals i filosòfiques que s’hi apunten, per una narració farcida d’incitacions a altres moltes ramificacions possibles. I, per damunt de tot, destaca una certa contraposició d’allò que podríem anomenar la ciència i la literatura; o, si es vol, de dues maneres d’interpretar el món. Dos dels moments més intensos hi fan referència directa: la classe sobre la mort de Maria Zeinstra, o què és la mort per a una biòloga; i la classe sobre la mort de Mussert, o la mort en els textos clàssics, en els mites. Però també l’al·lusió que es fa en un altre moment a les estrelles: per a Mussert, les il·lustracions perfectes dels personatges de la literatura clàssica; per a Zeinstra, la temperatura, l’edat i la distància a què estan de la terra.