Entre la compassió i la feblesa

La complexitat dels sentiments, formats de components diversos i, sovint, contradictoris. L’evidència que, fins i tot en aquells comportaments socialment més acceptats i valorats, hi ha costats foscos i arestes afilades. Que l’altruisme mai no és innocent —bé perquè el mou l’egoisme de la pròpia satisfacció, bé perquè simplement és el resultat de no saber fugir de la suposada acció altruista. I la compassió, sobretot, com una perillosa arma de doble tall. En La impaciència del cor, Stefan Zweig s’encarava amb aquest material tan sensible i no només n’eixia indemne, sinó que hi elaborava una de les mostres més evidents de per què se’l considera un dels millors narradors de la literatura contemporània. Però també un minuciós observador del comportament humà; sobretot perquè, més enllà dels elements al·ludits, la novel·la és una lliçó de construcció de personatges, amb una profunditat psicològica que ens els fa perfectament recognoscibles.

El relat explica, en essència, la relació entre el tinent Anton Hofmiller i la jove Edith Kekesfalva, filla d’un magnat hongarés, que pateix una paràlisi crònica. Des de l’accidentada trobada inicial, quan el tinent és convidat al castell del magnat, la successió d’unes visites cada vegada més freqüents inspirades per la compassió, l’aparició de l’amor no correspost, i la progressiva assimilació de Hofmiller a la vida dels Kekesfalva i als capricis d’Edith. Una relació que se sustenta en una feble malla de mentides pietoses que pot esquinçar-se en qualsevol moment. Un argument de novel·la amorosa escrita, però, amb l’estil absorbent propi de la d’intriga, en què el ritme de la prosa s’adapta als fets que s’hi expliquen: extraordinàriament pausat durant bona part del text, es desferma de manera endimoniada en la part final, el temps es comprimeix radicalment i l’acció s’accelera cap al fet cabdal i definitiu. Un desenllaç que coincideix amb un fet decisiu per a la història contemporània de la humanitat: l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran, detonant de la Primera Guerra Mundial.

Més enllà d’una trama d’indubtable interés, però, destaca —com ja ha estat dit— la construcció de personatges; i, en particular, la del tinent Hofmiller. Zweig el va mostrant gradualment, en un retrat que s’inicia pels traços generals i, a poc a poc, va completant-ne els secundaris fins a accedir, per últim, als detalls mínims. Assistim així a l’evolució d’un jove de vint-i-cinc anys que a penes s’ha enfrontant a la vida real, que a penes coneix res fora de l’univers tancat de la caserna militar. I això explica, en part, la indefensió davant de determinats sentiments, la incapacitat per a prendre decisions autònomes, la facilitat amb què es deixa portar pels esdeveniments. Com una antítesi del Bartleby de Melville, Hofmiller potser també preferiria no fer-ho, però una vegada i una altra, malgrat que l’instint l’avise del perill, les forces li fallen i acaba acceptant la voluntat —o el xantatge— dels altres. I segurament és ja massa tard quan entén que “els pitjors mals d’aquest món no són els causats per la maldat i la brutalitat, sinó per la feblesa”.

Llegida en conjunt, La impaciència del cor té molt de novel·la moral, en què la culpa està present com a tema de fons: l’assumpció de la culpa, la possibilitat de redempció i la relativitat del pes que aquesta culpa té al costat d’altres factors. El joc de veus narratives contribueix en aquest sentit, atorgant protagonisme als personatges, als seus sentiments i a les raons dels seus actes, i fent més evident el grau de subjectivitat del conjunt. Hi ha, d’una banda, el recurs del pròleg, en què una veu en primera persona —que identifiquem amb el propi autor— presenta la història que se’ns explicarà com un fet real que li ha sigut revelat. D’una altra, la tria del personatge de Hofmiller com a narrador principal d’uns fets en què és part implicada. I, finalment, la inclusió de relats secundaris dins del principal. Una novel·la moral que indaga en l’espai entre la compassió i la feblesa. Una història commovedora i absorbent. Un clàssic indiscutible.