Les passions de l’ànima

Sembla que la publicació d’Herba moura ha comportat més enrenou de l’habitual dins de l’àmbit de la literatura gallega; de fet, la novel·la de Teresa Moure ha aconseguit dos del més prestigiosos premis que s’hi atorguen: el Premio Xerais i el de la Crítica. La qüestió és que, per a molts, l’obra deu ser un bon exemple d’allò que tantes vegades es demanda de literatures com la gallega o també com la catalana, i que acostuma a etiquetar-se com a literatura exportable. En el cas d’Herba moura, principalment, per haver aconseguit de conjugar una capacitat comercial innegable amb un nivell de qualitat literària més que acceptable, basat –sobretot– en una prosa solvent i en una estructura allunyada dels camins més trepitjats. La prova: la recent publicació de les traduccions al català i al castellà, al mateix temps que se n’anuncia una propera versió italiana.

L’autora hi parteix d’uns fets històrics reals que són, ja en ells mateixos, matèria novel·lesca de primer ordre: el viatge del filòsof René Descartes a Suècia, requerit per la reina Cristina, i la seua mort en aquell país en unes circumstàncies no del tot clares; la sorprenent –i en aquell moment escandalosa– abdicació de Cristina, que abandonà posteriorment el país; i la figura de la criada Hélène Jans, experta en les propietats de les herbes i amant del filòsof, amb qui va tenir una filla. Un triangle que en la novel·la es completa amb una tercera dona eixida de la ficció: Einés Andrade, una estudiant universitària actual que prepara una tesi sobre el filòsof i que exerceix, en certa forma, d’alter ego de l’autora i de punt on conflueixen els diferents fils narratius.

Malgrat el rerefons, però, Herba d’enamorar no és una novel·la històrica, i per trencar qualsevol indici en aquest sentit l’autora s’ha servit d’una estructura que esdevé –al remat– un dels elements més remarcables de l’obra. Una construcció molt fragmentària, que opta per seguir els personatges com a prioritat, en compte d’un hipotètic fil cronològic. Així, com si d’un patchwork es tractés –una comparació que l’autora hi fa explícita– la narració pren forma a còpia d’ajuntar pedaços de diferents colors, textures i procedències: cartes datades al segle XVII, correus electrònics, màximes morals, fragments d’un receptari d’herbes, poemes, apunts acadèmics, etc. Una multiplicitat de registres, però, que es subordina a la preeminència d’una veu narrativa en tercera persona, que no s’està de fer-se present, de valorar, d’opinar sobre els personatges i sobre la pròpia narració. I tot això per bastir una reivindicació a tres bandes: d’un lloc preeminent de la passió en la vida, del saber com a mètode de redempció, i del paper de la dona en la història.

Efectivament, les dues primeres es concreten en un carpe diem que amara tota la novel·la, que la recorre de cap a cap, i que convida a viure amb els cinc sentits; en definitiva, es defensa el paper que el cos ha d’ocupar al costat mateix de la ment, i el fet que la raó no implique l’allunyament de la passió. En aquest sentit, la novel·la oposa dues concepcions vitals, encarnades respectivament per Descartes i Hélène Jans: la de qui considera el cos un embolcall inevitable per a la ment i la de qui li atorga una posició de privilegi. I és d’ací d’on sorgeix una defensa del coneixement, que és allò que tenen en comú tots quatre personatges; un amor pel saber que en el cas de Descartes i de Cristina de Suècia té la seua vessant més racional, i en el d’Hélène i Einés es decanta cap a una saviesa més tel·lúrica, més lligada a la terra, que passa de mares a filles, i que té en l’herbari de la bruixa holandesa el seu símbol més evident.

Però, sobretot, la novel·la és una revisió crítica del paper que la història ha atorgat a la dona, que intenta fer visible unes qualitats femenines que, d’acord amb la tesi que la sustenta, han estat menystingudes a favor d’unes altres que serien més pròpies dels homes. En aquest sentit, els coneixements d’Hélène al voltant de les herbes i les propietats d’aquestes sobre el cos humà no són casuals, sinó que probablement suposen l’única parcel·la del saber històricament exclusiva de la dona; i en aquest sentit serveixen l’autora –com diu Cristina a Hélène en un moment de la novel·la– “Per demostrar al món que ho pots fer, que una dona humil es pot redimir de la misèria pel saber…”. Una tesi discutible que, tanmateix, no és obstacle per gaudir d’una proposta interessant i exportable, plenament exportable.