La vida, i tota la resta

Els anys trenta del segle passat i un poble de Jutlàndia, al nord de Dinamarca, conformen el marc on una xiqueta de dotze anys inicia el camí de la infantesa a l’adolescència, primer, i a l’edat adulta, després, en el si d’una família que es presenta com un conjunt impossible d’individualitats silencioses. Únicament la proximitat del germà, tres anys major que ella, l’emmirallament en la seua rebel·lia i el somni d’escapar algun dia a Sibèria, poden trencar el desert en què viu. Aquest és, en essència, l’argument d’una novel·la en què infantesa i adolescència tenen un paper central. Una infantesa i una adolescència sense edulcorants ni arcàdies, però, amb tota la perplexitat i tota la desorientació que comporta la descoberta. Amb tota la intensitat, també: la de viure al màxim tant la felicitat com el dolor. I el mateix podríem afirmar de la família, retratada sense els tòpics ensucrats a l’ús: un pare que no parla, que sembla ocultar un secret vergonyant i amarg; una mare religiosa, tancada en el seu món evasiu de psalms, missioners i bíblies; un avi esquerp i malcarat, a qui és difícil estimar. I, sobretot, Jesper, el germà a través del qual descobreix el món mentre somia la fugida.

La infantesa també és el lloc on es construeixen els mites; i la novel·la, especialment a la primera part, fluctua constantment entre mite i realitat. Pel que fa al primer, més enllà del de Sibèria —el més evident— hi ha també la manera com els arriba l’eco de la Guerra d’Espanya i de les Brigades Internacionals; les aparicions del baró decadent i alcohòlic que acabarà “al cubell d’escombraries de la història”; l’home de Danzig, nascut d’un relat de la mare; el Marroc, el lloc on —en oposició a Sibèria— vol escapar el germà; el “cinturó de bíblies”, la zona d’influència religiosa de la mare, que han d’evitar com un camp de mines; la casa del director de l’escola, i la misteriosa mort de la filla; etc. Pel que fa a la realitat, de fons es pot intuir el procés de degradació d’una societat que —com lamenten els dos germans— es trobarà ocupada pels soldats alemanys sense oposar cap resistència. I s’hi pot resseguir fàcilment el moviment de reubicació de determinats personatges dins del nou ordre social, la transformació d’alguns d’ells —com el baró o el director de l’escola— en membres del partit Nacional Socialista.

Tanmateix, l’arribada dels nazis a Dinamarca és únicament el teló de fons. Malgrat la importància tan decisiva per a la història d’Europa i del món que ha tingut l’època en què transcorre, la veritable realitat de la novel·la és, sobretot, la maduració personal, per més que se n’hi entrecreuen d’altres. N’és el gran tema: l’estupefacció, la solitud davant de la nova realitat vital, la recerca de referents. I la relació entre els dos germans, d’una importància cabdal en l’obra, fins al punt que les tres parts en què es divideix n’estan en funció. Així, allò que s’explica és, respectivament, la infantesa de tots dos junts al poble, en la primera; la fugida, d’ell cap a Marroc i d’ella cap a Oslo i Copenhaguen, en la segona; i el projecte de retrobament dels dos germans al poble, en la tercera.

L’autor juga d’una manera molt subtil amb aquesta relació, la situa en una frontera imprecisa entre la idolatria i una tensió sexual a penes continguda. Però, insistim, de la manera més subtil i tranquil·la possible. De fet, tota l’obra està narrada amb una prosa mesurada, gairebé silenciosa; una aparença sota la qual es condensa tot un terrabastall de sentiments i de sensacions, d’una manera quasi imperceptible però igualment inexorable. L’autor sembla desaparéixer i cedir el pes de la narració a la veu en primera persona de la protagonista femenina, que explica vivències personals de manera inconnexa. Un seguit d’anècdotes, aparentment trivials i intranscendents, que van abocant progressivament el lector a un complex univers emocional, fins a encarar-lo a una última afirmació gèlida i desesperançada: “tinc vint-i-tres anys, la vida s’ha acabat. Ara tan sols queda la resta”.