La sòlida arquitectura d’uns versos colpidors

És impossible referir-se al darrer poemari de Margarit sense fer esment de l’epíleg que el clou. Un text d’escassament quatre pàgines però del tot imprescindible, on trobem perles com aquesta: “l’absurd que ha provocat l’allunyament de la poesia per part de molts lectors i lectores, en una mena de cerimònia d’autodestrucció d’alguns intel·lectuals que semblen aspirar a una poesia que no diu res llegida per ningú”. I l’autor no només ho escriu des d’un punt de vista teòric: la seua és una poesia que diu –i tant que diu!– a més d’una de les més llegides en català en l’actualitat. De fet, la causa deu estar en l’altre gran punt d’interés que trobem en aquest epíleg: com ha de ser la poesia. I Margarit en té una resposta aparentment ben simple: la poesia s’ha d’entendre, en contra d’aquella altra “que no deia res i que s’havia d’admetre en nom dels postulats de l’època”.

Margarit, que és arquitecte, sap que una bona estructura és aquella a la qual no li falta ni li sobra cap peça. I Càlcul d’estructures és justament això: poesia que diu, i construïda amb la menor quantitat de recursos expressius. Poesia despullada d’ornaments, essencial, sense concessions als focs d’artifici verbals que practiquen tants i tants que no tenen res a dir, sincera –tant com ho pot ser la literatura– i enganxada a la vida. Margarit no escriu per a ell –la gran fal·làcia dels hipòcrites– i per això, la seua és una veu entenedora i propera, inevitablement humana i vital. Una veu que et parla amb la intenció de modificar-te, amb la intenció que a l’eixida del poema no sigues el mateix que hi ha entrat. Que t’apel·la directament, íntimament. Que et trasbalsa.

Entre els eixos temàtics, el més important és, sense dubte, la mort. Una mort en abstracte (Costa entendre la vida, no la mort. / En la mort no s’amaga cap enigma), però també, i sobretot, una de ben coneguda: la de la filla, morta molt jove i que ja en va motivar el darrer llibre, Joana. També l’entrada a la maduresa, amb una mirada nostàlgica al passat, el costat de la balança que ha acabat per pesar més (en posar el meu fred als versos, / sóc com els arqueòlegs, que busco rescatar / les restes del passat com si fossin trofeus. I el sexe, el desolat i brusc del nen de postguerra que va ser, amb els mites i les pors que s’hi escampaven; i el d’ara mateix, que és a un temps nostàlgia i premonició: Ara, malgrat saber que recordar / el sexe en solitari és morir sol, / resseguint el cos d’ella ja perdut / calculo la meva última estructura.