L’estrangera d’ella mateixa

“L’Eilis es va imaginar els anys que havien de venir, quan aquelles paraules tindrien menys i menys significat per a l’home que les havia sentides i en tindrien més i més per a ella”. És gairebé l’última frase de la novel·la, amb un sentit obert que, tanmateix, sembla al·ludir a una sentència de per vida. Al destí, de fet; potser el gran tema que plana sobre aquesta història d’emigració —ambientada al voltant dels anys cinquanta del segle passat— que és Brooklyn. Perquè, malgrat el protagonisme que hi té, el fet migratori serveix Tóibín per a parlar dels factors que influeixen en la construcció personal, en el camí cap a la independència i la individualització, cap a la maduresa. I sobretot per a preguntar-se fins a quin punt és possible, en aquest procés de maduració, de trencar amb el destí; sobre el fet de no saber, o no poder, o no voler escapar-ne. Sobre el camí que els altres ens trien, les decisions que no prenem, o la submissió a allò que de nosaltres s’espera.

Així doncs, la darrera novel·la de l’autor irlandés és, en primer lloc i sobretot, una història de formació personal. Situada, això sí, en un context i amb un rerefons tan present que fa que siga també —com ja s’ha apuntat— un relat de l’emigració. L’emigració, però, no tant com un fenomen global, sinó des del detall d’una història particular: la d’una qualsevol de tantes persones que al llarg del segle xx feren el recorregut entre Irlanda i els EUA. La història de l’Eilis, una jove d’Enniscorthy que es veu obligada a marxar a Brooklyn; que hi viu en carn pròpia la dura prova de l’arrelament; i que, quan tot sembla indicar que comença a trobar-hi el seu lloc i a assumir que mai més no tornarà a casa, una notícia inesperada en precipita el retorn. Però l’Eilis torna a Enniscorthy amb un secret, que condicionarà en bona mesura el seu futur. I que comporta que Brooklyn esdevinga també, en part, i en tercer lloc, la història d’aquest secret.

Tóibín opta per un plantejament molt clàssic, tant pel que fa a la veu narrativa com a l’estructura o a l’ordenació completament lineal dels fets que s’hi narren, que s’adiu perfectament amb la història, i en què destaca el domini del tempo narratiu. En aquest sentit, podríem parlar de la lentitud de la prosa: un ritme pausat, serè, com de paraules dites en veu baixa i molt a poc a poc. Un veritable esforç de contenció narrativa, per tal de mantenir inalterable el to de principi a fi, que fa fluir la prosa amb la cadència trista d’una balada tradicional irlandesa. Malgrat aquesta tranquil·litat, però, a la novel·la hi ha també espai per a una certa intriga; per a la progressiva creació d’un clima en què sembla que alguna cosa està a punt de passar, a punt de trencar-se. Imperceptiblement. Fent evident que qualsevol situació és sempre inestable i està amenaçada. Que la vida és fràgil per definició.

La construcció de personatges i d’ambients, de vegades amb unes poques pinzellades essencials, contribueix decisivament a dotar d’ànima la història. Els retrats antitètics de l’Eilis i de la Rose, la germana major, per exemple; l’atenció pels detalls en la caracterització de l’època i dels dos llocs on transcorre l’acció: la societat tradicional i un tant claustrofòbica d’Enniscorthy, enfront de la formació del Brooklyn multiracial i multicultural, amb un cert racisme latent. Ambients tan vívids com la dispesa per a joves irlandeses de la senyora Kehoe, on s’allotja l’Eilis; o els grans magatzems Bartocci’s, on treballa. Escenes com les del ball, el ritual del ball en un petit poble d’Irlanda o en una gran ciutat dels EUA. L’ànima, en definitiva, d’una bella novel·la —d’una bellesa serena i commovedora— en què l’exili, el pes que té el lloc a què es pertany, les convencions socials, la família o la identitat individual són temes recurrents. La impressió que, en el cas de l’Eilis, només la distància —lluny de l’àmbit reduït del poble— pot deixar-la créixer autònomament i aconseguir de trencar els lligams. I el destí: sovint en forma de fatalitat, d’incapacitat per a ser feliç.