Vés al contingut

Stamboul Blues

Portada

Jörg Fauser
Matèria primera
Traducció d’Ignasi Pàmies
LaBreuEdicions, Barcelona, 2013

“Aquell estiu, les drogues anaven més barates que els llibres, si no és que te’ls escrivies tu mateix”, afirma Harry Gelb, protagonista i narrador de Matèria primera, i probable alter ego de Fauser. Vol ser escriptor, però qualsevol observador extern diria que, en realitat, no és més que un heroïnòman alcoholitzat que malviu en ocupacions de tota mena. Una vida convulsa en un context convuls: maig del 68 i els primers anys setanta, la revolució, Lotta continua o les Baader-Meinhof, la contracultura. Ambients sòrdids, excessos i nàufrags; amb banda sonora dels Stones, Jimi Hendrix o Janis Joplin. Erràtic, Gelb deambula de les golfes d’un hotel d’Istanbul a una casa okupa a Frankfurt; de Berlín a Munic o Viena. D’escrivent a l’intent de fundar i dirigir una efímera revista underground. De camell de baixa estofa a guionista de ràdio o de cinema. D’estafador de turistes ingenus a vigilant nocturn o mosso d’equipatge a l’aeroport. Mentrestant, els originals que envia a les editorials en retornen amb resposta negativa, sense excepció.

Amb un to entre cínic i amarg, l’obra relata una història iniciàtica sobre la voluntat d’acumular experiències abans de llançar-se de ple a l’escriptura, sobre la necessitat de narrar una vida prèviament viscuda. És des d’aquest punt de vista, amb aquesta necessitat com a unitat de mesura, que el protagonista jutja les desventures que viu en la seua deriva existencial. Gelb, com Fauser, és de l’estirp de Burroughs —que apareix en la novel·la com a personatge en algun moment puntual—, de la de Bukowski, Dovlàtov o Kerouac. I, al mateix temps, se sent atret per narradors clàssics com Dostoievski, Greene, Chandler o Hammett. Flirteja amb l’avantguarda beat i la tècnica del cut-up, però abandona més endavant experiments i intenta la narració pura, lligar vida i literatura de manera indestriable, fer d’aquella la matèria primera d’aquesta: “per què calia imaginar danses macabres a Alexandria, si teníem la matèria primera just davant de casa?”. O, com escriu més endavant: “sota cada teulada passaven històries que esperaven ser escrites”.

El model que busca, no el troba en els autors alemanys del moment, especialment en els del Grup 47; sinó en els anglosaxons, en concret en els nord-americans. Avançada la novel·la, totalment perdut pel que fa a la voluntat d’escriure, hi reflexiona: “Potser havia de tornar a escriure poesia, afirmacions breus i clares, anar al moll de l’os, com un glop de vodka, com una bufetada”. Matèria primera no és poesia, però la prosa de la novel·la respon punt per punt a aquesta definició. Concisió, brevetat, concreció; com un glop de vodka, com una bufetada. Literatura amb un estil directe, tallant, ràpid. Falsament espontani i poc elaborat, volgudament poc retòric, molt documental. Com qui escriu la crònica distanciada d’una època, sense nostàlgia ni a penes crítica. Un estil que només abandona el ritme sincopat i l’aparença informal en aquells fragments en què la prosa sembla encomanar-se de l’al·lucinació —ben sovint per l’efecte de les drogues o de l’alcohol, però no només.

Matèria primera és un viatge exterior i interior a la recerca d’un sentit vital que passa per la possibilitat de convertir-se en escriptor. Però, com la revolució que prediquen al seu voltant grups de tota condició i ideologia, aquesta possibilitat tampoc no acaba d’arribar mai, i esdevé com més va més una utopia. Gelb viu en l’intent: “actualment no escric literatura, però m’immunitzo contra algunes de les seves variants”. Escolta, primer, els ionquis proclamant la veritat absoluta en el nirvana de la xeringa. Després, són els revolucionaris de totes les revolucions, que intenten convéncer-lo de quin és l’autèntic sentit de tot plegat. Ell, en canvi, ja no és capaç d’escoltar cap d’aquests cants de sirena, només vol cervesa i dones. És també una història sobre el fracàs, i sobre la indefensió davant de la vida. Una vida tan miserable que pot acabar sota les rodes d’un camió: Fauser va morir el 1987, després de celebrar el seu 43è aniversari, quan intentava creuar borratxo l’autopista.