Ex-Libris

cc

25-01-13
Publicat en Posdata

etiquetes

, , ,

pdf print mail
delicious facebook twitter

Un metge rural

Portada

Mikhaïl Bulgàkov
Morfina. Relats d’un jove metge
Traducció de Jaume Creus
Edicions de 1984, Barcelona, 2012

L’any 1917 i la Rússia prerevolucionària són el rerefons d’aquestes narracions primerenques de Mikhaïl Bulgàkov, tot i que aquells importants fets històrics a penes si s’hi esmenten. És el jove Bomgard, acabat de llicenciar-se en medicina i destinat a Muriévo, a la solitud i a l’aïllament de la Rússia rural, el centre absolut d’aquests relats. Uns relats que són, en realitat, estampes diverses d’un mateix tot: els inicis en la professió d’un metge destinat a un lloc apartat i oblidat del món, on exercir la medicina és gairebé una heroïcitat. I, de fet, aquestes narracions s’ordenen cronològicament; poc o molt, cadascuna reprén la mateixa història en el punt que l’havia deixat l’anterior; i això ens permet de veure l’evolució en la feina i en la personalitat del jove doctor. Sense mitjans ni instrumental adient, sense ni tan sols electricitat, completament sol enmig del no-res, el doctor Bomgard ha d’enfrontar-se als elements, a la pròpia inexperiència i a la incultura dels camperols de la zona per a intentar desenvolupar la seua tasca.

El tema que recorre l’obra de cap a cap té a veure —sobretot— amb l’aprenentatge: amb quines coses aprenem i amb la manera com ho fem. Les pors de la inexperiència, la pressió de la bona fama del predecessor, la intuïció com a guia en aquells casos en què el coneixement directe encara no ha pogut servir-li d’ajuda. Totes les vegades que —sobretot al principi— el cap li diu que no en serà capaç, mentre se sorprén escoltant la seua pròpia veu donant instruccions quasi de manera autònoma, i observant com les seues mans avancen cap a la resolució dels casos més problemàtics. Com practica una traqueotomia a una xiqueta que està a punt de morir de diftèria, com assisteix un part amb el fetus girat, o com lluita contra la sífilis que s’estén entre els camperols de la rodalia. És, sense dubte, una de les constants d’aquests relats: la manera d’actuar de l’ésser humà quan s’inicia en un terreny desconegut. Per si no ho teníem prou clar, Bulgàkov ens recorda que no existeixen els herois, que la majoria ens llancem a la batalla posant-nos la màscara de la seguretat davant dels altres, mentre per dins ens diem que mai ho aconseguirem. Però és així com anem fent-les, les coses: dissimulant els dubtes i, de vegades, fins i tot el terror.

Una altra constant és la representació de la solitud del jove metge. La literal, en ser destinat a un llogaret aïllat enmig del no-res; i la metafòrica, assetjat per totes les inseguretats de la inexperiència en ser anomenat metge principal del lloc uns mesos després d’acabar la carrera. La imatge que l’autor fa servir de manera recurrent per tal de representar aquesta solitud és la de la casa en silenci, dèbilment il·luminada, la foscor absoluta a fora, i la seua figura reflectida als vidres de les finestres. Bomgard s’adona ben aviat que també li toca lluitar contra la incultura dels pacients; manifesta sovint l’enyor de la civilització, en contraposició a la vida de privacions del camp; i mesura la seua solitud en funció de la distància que el separa d’aquella civilització: “Darrere les finestres no hi ha ningú! La tenebra… Estem aïllats de la gent. Els primers fanals de querosè són a nou verstes de nosaltres, a l’estació del ferrocarril. […] Els primers fanals elèctrics són a quaranta verstes, a la capital del districte. Allà la vida és agradable. […] Nosaltres estem sols”.

Sembla que aquestes narracions es basen en experiències viscudes pel propi Bulgàkov, que també va exercir de metge rural durant uns anys. Fins i tot l’última, la que es titula “Morfina” i és l’única en què el narrador no és el protagonista directe: l’addicció a la morfina que atribueix a un antic company de facultat, en realitat reflectiria la del propi autor. Sota una aparença relativament freda, en els relats de Morfina… s’uneixen tota la força de la literatura i una mirada molt humana sobre el jove metge i les seues pors, que els fan transcendir —de molt— el que seria una nòmina d’anècdotes mèdiques més o menys interessants. L’humor subtil, ben sovint humor negre i tocat d’un cert patetisme, actua de contrapunt a les situacions compromeses a què s’ha d’enfrontar Bomgard, i també contrasta amb la descripció realista i molt plàstica de les intervencions mèdiques. Són justament les accions del metge, més que no allò que d’ell s’hi puga dir, les que més contribueixen a una reeixida construcció del personatge i a dotar-lo de versemblança i de proximitat amb el lector. I, en aquest sentit, cal destacar també la manera tan magistral com Bulgàkov el fa créixer a mesura que avancem en la lectura, des del punt de vista professional i personal: “i allà, sota la claror del llum, en plena nit, en aquell indret remot, vaig entendre què significa el veritable coneixement”.

© Pere Calonge
25.01.13 | Publicat en Posdata
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)