Ex-Libris

cc

30-09-11
Publicat en Posdata

etiquetes

, , ,

pdf print mail
delicious facebook twitter

Estranys en el paradís

Portada

Alice Munro
Massa felicitat
Traducció de Dolors Udina
Club Editor 1984, Barcelona, 2010

Alice Munro coneix la condició humana: aquesta és, si més no, la impressió que queda en llegir Massa felicitat. Perquè, de fet, l’acurat retrat psicològic dels seus personatges —dels femenins, en particular— és un dels elements més destacats de les narracions que integren el volum. Són dones, majoritàriament, les protagonistes d’aquests relats de prosa freda: l’interior complex, ple de revolts, de plecs i de zones d’ombra, sobretot de dones. I, ben sovint, contraposades amb homes que —per oposició— apareixen retratats com individus simples, primaris. Servida per mitjà d’una prosa que talla i que situa el lector davant l’espill —com tota la gran literatura, de fet—, la idea d’aquella condició humana que hi traspua és realment desoladora.

Com tota la gran literatura, també, la de Munro indaga en l’escletxa per tal de posar al descobert els factors que condicionen la vida dels personatges. Potser per això, al contrari del que és usual en molts contes contemporanis, les seues històries abracen períodes de temps inopinadament llargs. L’efecte, sovint, és el d’una novel·la condensada, fins al punt que contenen més d’un fil argumental i més d’un nivell de ficció; i hi són habituals les el·lipsis per encabir-les en el breu espai del conte. Històries de marques vitals, de casualitats i de causalitats, de fracassos. Vides desorientades, que no semblen tenir rumb, que busquen alguna cosa indeterminada sense trobar-la: amor, afecte o simplement atenció. I la literatura —el poder de les històries narrades, si més no— i el joc entre ficció i realitat present d’una manera o d’una altra en la majoria dels relats.

Si quasi sempre les comparacions —com afirma el tòpic— són odioses, i ben sovint exagerades, el fet de dir que Munro és la Txèkhov canadenca és una manera gràfica i bastant aproximada de situar-ne l’estirp literària. I podríem afegir-hi altres noms: James Salter, Raymond Carver o Kjell Askildsen, per exemple. Perquè hi comparteix la capacitat de mostrar una prosa d’aparença tranquil·la, quasi despreocupada; fins i tot d’una certa innocència. I, en canvi, al mateix temps, de manera quasi imperceptible, furgar en llocs incòmodes i sovint terribles. Una atmosfera inquietant, una calculada ambigüitat, una prosa freda i aparentment senzilla: de sobte, però, ens hi topem amb una frase mig amagada; una frase breu, concisa, capaç d’introduir-se a l’estómac, produir-hi un daltabaix o il·luminar tota la narració.

Els personatges de Massa felicitat són infeliços: és una idea que es va forjant a la ment del lector a poc a poc, per condensació. Com molts altres grans narradors de les últimes dècades, l’autora parla d’éssers que es troben sols per més gent que els envolte; que busquen a les palpentes, amb poca traça, un contacte amb els altres. Uns personatges que l’autora situa sovint en una certa fallida vital; perfectament recognoscible, però, que el lector pot sentir en carn pròpia. Obsedits a viure una vida normal, malgrat tot. D’aquells a qui poques vegades ens referim com a herois, per més que es mostren capaços de sobreposar-se a decisions errònies, a l’adversitat com a companya de viatge, a les ferides de l’infortuni. Personatges corrents, però extraordinaris.

El recull pren el nom de l’última narració, que recrea la vida de la matemàtica i novel·lista russa Sofia Kovalèvskaia. Un conte molt més extens que la resta —pràcticament una nouvelle— i, paradoxalment, potser el més fluix del volum. Una tria curiosa, si més no, perquè la majoria són magnífiques peces de narrativa breu; i alguns com “Ficció”, “Forats-fondos”, “Radicals lliures” o “Joc de nenes”, simplement magistrals. O com “Dimensions”, que obre el volum i és probablement un dels millors. Una narració commovedora i d’una altíssima tensió continguda, que posa els pèls de punta a poc que es copsa el que hi ha sota aquella innocència aparent: “Tothom busca pertot la solució. Tenen el cap adolorit (de tant buscar). ¡Hi ha tantes coses que els empenyen i els fereixen! Se’ls poden veure al rostre tots els blaus i totes les penes. Pateixen”.

© Pere Calonge
30.09.11 | Publicat en Posdata
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)