Ex-Libris

cc

8-11-02
Publicat en Posdata

etiquetes

, , ,

pdf print mail
delicious facebook twitter

Maneres de morir

Ingeborg Bachmann
Malina
Traducció de Pilar Estelrich
Edicions 62, Barcelona, 2002

La relació entre vida i escriptura, entre la persona que signa una obra literària i el personatge públic que crea i darrere del qual s’amaga, té en l’obra de l’autora austríaca Ingeborg Bachmann (1926-1973) un cas paradigmàtic. Perquè l’ambigüitat calculada amb què es va referir sempre als elements autobiogràfics dels seus textos ha contribuït decisivament a alimentar el mite. I perquè la fascinació per la persona, o, si més no, pel paper que va representar en públic, està a l’alçada de la que desperta l’obra. En aquest sentit, és coneguda la relació que va mantenir amb Paul Celan, que la va marcar profundament. O la que va mantenir amb el novel·lista suís Max Frisch, una relació difícil que aquest va utilitzar com a material per a les seues novel·les, i que va fixar una imatge d’excentricitat, gairebé de diva, de l’autora que és la que continua vigent en l’actualitat. Però la cosa venia de més enrere: el 1952 havia llegit per primera vegada al Gruppe 47, el més important grup literari de postguerra, i l’any següent rebia el prestigiós guardó que en portava el nom. D’aquesta manera, al mateix temps que es consagrava com a escriptora, s’iniciava la creació del mite Bachmann, la Bachmann personatge públic a qui el setmanari Der Spiegel dedicaria la portada i el reportatge principal, i de qui, a partir d’aleshores, es coneixerien amb avidesa les notícies sobre la vida personal, les incursions en l’alta societat i, en definitiva, el joc constant entre glamour i intel·ligència que l’autora va explotar conscientment, en un món literari eminentment masculí.

Com a escriptora, Ingeborg Bachmann es reconeguda, sobretot, com una de les veus poètiques més interessants en llengua alemanya de la segona meitat del segle XX. Però després d’haver publicat dos llibres de poemes, abandonaria la poesia per dedicar-se a la prosa. Encara que, de fet, Malina és l’única novel·la d’Ingeborg Bachmann, l’obertura d’una trilogia que, juntament amb una novel·la que va deixar inacabada, i a penes un fragment d’una altra, havia d’anomenar-se Todesarten (Maneres de morir). La seua mort accidental, rodejada també de misteris i especulacions, ho va impedir. Publicada el 1971, quan l’autora portava ja una dècada sense a penes presència al mercat editorial, Malina va funcionar de seguida com un autèntic best seller. La novel·la, escrita en forma d’un llarguíssim monòleg interior, dibuixa una sorprenent radiografia del dualisme del Jo, i en concret d’un Jo femení. La veu narradora és un ésser dividit: amb una part instintiva, visceral, que s’entrega sense reserves a la conquesta de l’amor del personatge d’Ivan; amb una altra de reflexiva, racional, encarnada en el personatge de Malina, amb qui conviu i amb qui estableix una constant lluita dialèctica, però que actua, en realitat, com la personificació d’un alter ego masculí de la veu narradora. I és aquesta lluita un dels temes centrals de Malina, la deshumanització i la dificultat de les relacions humanes, i, en concret, de les relacions entre homes i dones.

L’altre, les relacions de poder, a nivell general respecte del món que la rodeja, però sobretot a nivell individual, en tant que dona que no troba el seu lloc i que, víctima del paper assignat per una societat patriarcal, ha d’optar per la submissió o l’anihilament. De fet, Malina pot llegir-se com la narració d’un procés d’aniquilació psicològica. La veu narradora no defuig la destrucció que implica l’amor que viu, sinó que, ben al contrari, s’hi entrega d’una forma total i absoluta, sucumbeix i acaba per desaparèixer literalment –en un impressionant fragment final de la novel·la– per una escletxa de la paret. Al llarg de tot el text, que, contràriament a l’opinió de Reich-Ranicki –que va qualificar-la de literatura de sala d’espera de perruqueria o del dentista– no té una lectura fàcil, trobem la Ingeborg Bachmann poetessa, capaç d’imatges impactants i d’una bellesa en la prosa que assoleix moments sublims. A més, influïda per Wittgenstein, l’autora és conscient dels límits del llenguatge; de la necessitat de traspassar-los per tal d’assolir una nova existència; però també de la impossibilitat de fer-ho. Bachmann, que s’havia referit en alguna ocasió a les arrels quotidianes del feixisme, que començaria en les relacions entre les persones, i que seria el primer ingredient en la relació entre un home i una dona, entén aquest amor com una terrible forma de solitud. Com una manera de morir.

© Pere Calonge
08.11.02 | Publicat en Posdata
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)