Ex-Libris

cc

12-01-07
Publicat en Posdata

etiquetes

, , ,

pdf print mail
delicious facebook twitter

Una sàtira de la vanitat de l’escriptor

Portada

Max Beerbohm
Enoch Soames
Traducció de Juan Pedro Aparicio
Rey Lear, Madrid, 2006

Curiós, aquest text del britànic Max Beerbohm (1872-1956) que ha recuperat impecablement Rey Lear. Una narració breu –cinquanta i poques delicioses pàgines–publicada originàriament el 1912 per aquest escriptor i caricaturista anglés que Borges, Bioy Casares i Silvina Ocampo havien inclòs el 1940 en aquella coneguda Antología de la literatura fantástica. Deixant de costat ara el debat al voltant de la pertinença a una etiqueta –literatura fantàstica– que ben sovint exerceix de comodí de les més variades propostes, Enoch Soames és, bàsicament, una sàtira al voltant de la vanitat de l’escriptor. Un conte que, a partir d’una revisió del mite de Faust, esdevé una caricatura dels autors que habiten l’ambient literari de l’Anglaterra de finals del segle XIX; però també la demostració que algunes coses d’aquest univers ple de vanitats han canviat ben poc en els darrers cent anys.

Cent anys: això és el que demana l’escriptor Enoch Soames al Diable. Poder entrar a la sala de lectura del Museu Britànic el dia 3 de juny de 1997, cent anys justos després del dia que ell viu, per tal de comprovar què en diran les enciclopèdies en el futur. El plantejament, doncs, no pot ser més interessant: un escriptor que és capaç de vendre l’ànima al Diable a canvi de saber què dirà d’ell la posteritat. Soames, tan mediocre com vanitós, ha publicat tres llibres sense la més mínima transcendència, però està convençut que el temps li donarà la raó, i el seu geni incomprés tindrà la recompensa que no té cap dubte que mereix.

Destaca, de l’estil que hi exhibeix Beerbohm, una escriptura plena de contenció, capaç de reproduir en poques pàgines l’atmosfera dels cenacles literaris, i capaç també de destil·lar una ironia molt subtil, implícita en la pròpia situació que s’hi descriu. Així mateix, uns diàlegs que esdevenen imprescindibles per perfilar, en el breu espai d’una narració d’aquestes característiques, la psicologia de Soames i d’alguns dels personatges que l’envolten. De la mateixa manera, el punt de vista –amb un personatge que exerceix de narrador en tercera persona– contribueix a donar forma al que en suposa un dels principals atractius: un joc metaliterari que només acaba de veure’s totalment una vegada el lector assistirà a la tornada de Soames de la visita al futur, i que, més enllà de l’element caricaturesc, toca molts dels punts conflictius que envolten la creació literària. Molts més que no sembla en un principi.

© Pere Calonge
12.01.07 | Publicat en Posdata
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)