Ex-Libris

cc

10-12-10
Publicat en Posdata

etiquetes

, , ,

pdf print mail
delicious facebook twitter

El divertiment dels déus

Portada

John Banville
Els infinits
Traducció d’Eduard Castanyo
Edicions Bromera, Alzira, 2010

No és difícil llegir la darrera obra de Banville en clau metaliterària, com una novel·la en què el joc de convertir l’autor en demiürg, en senyor absolut de les criatures de ficció i dels fets que els ocorren, es porta fins a les últimes conseqüències. El lector ho copsa, d’una banda, quan comprova que, en Els infinits, el paper de l’habitual narrador en primera persona de les novel·les de l’autor irlandés l’ocupa, directament, un déu: el déu grec Hermes, manipulador i obscè, que es riu dels humans. Però d’una altra, també, perquè en més d’un moment del discurs d’aquest narrador, Banville no s’està de confondre la veu d’Hermes amb la seua pròpia.

Un únic dia d’estiu, una casa i una família que es reuneix al voltant del patriarca en coma: Adam Godley, un matemàtic que ha dedicat la vida que ara se li acaba a la construcció d’una teoria dels infinits. Una trama reduïda a la mínima expressió, doncs, i concentrada en poques hores, en què la família Godley és el blanc de les anades i vingudes dels déus, de les seues maniobres de vegades pietoses i altres obertament deshonestes i interessades: Zeus, per exemple, en la primera part de l’obra, ja ha aconseguit colar-se al llit d’Helena —la nora d’Adam Godley— fent servir l’aparença del marit per a mantenir-hi una lúbrica relació. Al contrari del déu dels cristians, doncs, aquests no fan veure que són benignes; no prometen la salvació ni amenacen amb la damnació. Només són juganers i es diverteixen amb l’espectacle de les misèries humanes; ínfimes i sense importància, però observades amb interés per uns déus infinitament avorrits, que n’envegen la capacitat d’estimar i, per damunt de qualsevol altra cosa, la possibilitat de morir. La finitud –i la consciència de finitud– de les seues miserables vides.

Amb una acció tan mínima, doncs, el que queda és l’estil. La tantes vegades lloada prosa de Banville aconseguint novament que tot s’esdevinga a càmera lenta, detenint cada detall i construint un text en què —potser més que mai— la forma arriba a fer perdre de vista per moments el contingut. No és difícil, doncs, imaginar l’autor irlandés ben còmode en el paper d’aquest déu que observa des de dalt les estranyes accions de les criatures humanes amb curiositat d’entomòleg. I amb el poder i la capacitat d’intervenció, cal no oblidar-ho: com un director escènic obscenament present, que situa els actors a voluntat i amb un cert aire d’autocomplaença. En canvi, trobem a faltar, potser, aquella capacitat de Banville per a la construcció de personatges, per a navegar-ne les parts més fosques. És més que probable que la reducció a meres ombres que vaguen per la casa sense rumb haja estat triada per Banville en favor del joc dels déus. Però no deixa de ser curiós que siga el patriarca Adam Godley, que està en coma, qui més aconseguisca recordar aquella profunditat que acostumen a tenir habitualment els habitants de les seues novel·les.

Portar el joc a l’extrem, en aquest cas, equival a descobrir les cartes; o, el que és el mateix, a destapar la tramoia de la ficció narrativa. I això arriba al clímax amb un desenllaç de novel·la que Hermes prepara conscientment, movent personatges com les peces d’escacs sobre el tauler, i disposant-los per a la gran fotografia final. La novel·la no és sinó representació.

© Pere Calonge
10.12.10 | Publicat en Posdata
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)