Ex-Libris

cc

21-10-05
Publicat en Posdata

etiquetes

, , ,

pdf print mail
delicious facebook twitter

El factor Walser i el desig d’anonimat

Enrique Vila-Matas
Doctor Pasavento
Editorial Anagrama, Barcelona, 2005

Un escriptor consagrat que vol desaparéixer, difuminar-se en el no-res de l’anonimat primer, quan escrivia sense pressions ni vanitats, sense les obligacions de la fama ni els obstacles que això comporta al propi fet de l’escriptura. Aquest desig, i la narració del procés en què l’autor intenta la seua invisibilitat, són els eixos de Doctor Pasavento, la darrera peça de l’obra en constant construcció de Vila-Matas. El títol és, també, el nom del psiquiatra que inventa el narrador per tal d’adoptar-ne la identitat en el viatge cap a la dissolució de la pròpia. Un viatge que va íntimament lligat a la figura d’un altre autor, el suís Robert Walser, que va passar els últims vint anys de vida desaparegut al psiquiàtric d’Herisau; i que, en l’afany de ser invisible, escrivia a llapis –per comprimir més les lletres– autèntiques miniatures textuals en bocins de paper que Pasavento prova d’imitar, com tantes altres coses que vénen de Walser, esdevingut així un model, un heroi moral.

Narrada en primera persona, amb un estil proper al d’un dietari, l’obra difumina els límits entre realitat i ficció, entre vida i literatura; dit d’una altra manera, fa literatura de la vida i vida de la literatura. Autoficció, l’han anomenat alguns; una ficció que pren com a referent principal el jo i que, en el cas de l’autor català, esborra també les barreres entre gèneres per llançar-se a una aventura purament literària, estrictament literària. És així com els personatges tornen a nodrir-se, de manera indestriable, d’un i d’altre àmbit. I entre els reals, novament, una llarga llista d’autors on figuren, per raons òbvies, Salinger o Bauçà, juntament amb altres com Kafka, Gide, Lobo Antunes, Sebald o Montaigne.

El narrador, que reflexiona sobre la dificultat de construir la personalitat sense interferències, veu la presència dels altres com un agent deformador, que converteix el nostre jo en un personatge que aquells han creat. En aquest context, la bogeria es fa present en la frontera on conflueixen identitat, escriptura i anonimat: neurosi, recurrència paranoica de situacions que el narrador interpreta en clau de conjunt, una teoria conspiratòria que té el centre a la rue Vaneau de París. Però Vila-Matas juga al joc de la construcció i de la deconstrucció alhora, com si ironitzés amb ell mateix parodiant un desig contradictori: la necessitat de desaparéixer, però la immensa por a comprovar que ningú no nota el buit, que ningú no el troba a faltar. La clau, en boca del narrador: “sospecho que paradójicamente toda esa pasión por desaparecer, todas esas tentativas, llamémoslas suicidas, son a su vez intentos de afirmación de mi yo”.

© Pere Calonge
21.10.05 | Publicat en Posdata
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)