Bressoleig a l’insomni de la ira
Edicions Bromera, Alzira, 2003
El darrer poemari de Maria Beneyto és una obra de plena maduresa, tant des del punt de vista literari com vital. Maduresa literària, perquè entre aquest Bressoleig a l’insomni de la ira, i el primer llibre publicat en català per l’autora el 1952 –Altra veu– ha passat mig segle. I cinquanta anys en la trajectòria literària d’un autor és una avinentesa que converteix l’obra en una celebració. Però també maduresa vital, com no podia ser d’una altra manera, ja que allò que s’hi recull podria considerar-se com un acte de rebel·lia contra el temps viscut. O, més aviat, –i en això el títol no pot ser més explícit– com un intent de fer callar la ira que des de l’interior recorda els forats negres dels anys passats. Perquè el temps, que és un vidre que es trenca i fa malures / als peus sense sandàlies, mai no passa debades, i quasi mai com nosaltres voldríem que hagués passat.
La ira, en Maria Beneyto, naix de la constatació de formar part dels orfes, dels silenciats, dels eterns perdedors. Dels que no tenen ocasió d’alçar la veu i, per això, han d’aprendre a conviure amb els crits a l’estómac. Amb una ira que té motius de sobra per desfermar-se, per udolar, per fer difícil el somriure davant de la injustícia diària que ens revolta. I és per això que, dies com aquests –els dies bruts, en diu l’autora– són dies / per a fugir del seu alé a misèria / i amagar-se al record, que és una illa / transformable i elàstica, segura. Una ira, així mateix, que també es genera respecte dels teus, quan els sents llunyans, estranys, desconeguts. Encara que, ben sovint, qui els demana auxili fa, al mateix temps, tots els possibles per tal de naufragar.
La tristor, que l’autora compara amb la vaca cega d’aquells dies / del llibret escolar, necessita de l’orgull per esdevenir ira, necessita de la supèrbia i de l’amor propi per fer-se insomne, omnipresent fins a la migranya: L’insomni de la ira, a cau d’orella, / és un insecte d’ales curtes / un insecte de veu lletja, enfurida. Per això, un Carpe Diem a temps, per tal d’abandonar el racó de l’autocompassió, eixir al carrer i viure, és una teràpia tan antiga com la vida per tal d’ acceptar el camí recorregut en contra del que haguesses volgut recórrer. Perquè la vida, tanmateix, encara sorprén algunes vegades la veu poètica: instants en què, sense esperar-ho, el verí desapareix. Moments que obliguen a l’esperança, fins i tot els més escèptics.