Ex-Libris

cc

1-12-10
Publicat en L'Illa

etiquetes

, , ,

pdf print mail
delicious facebook twitter

John Banville

Portada

El joc literari de convertir l’autor en demiürg, en senyor absolut de les seues criatures de ficció i dels fets que els ocorren, portat a les últimes conseqüències. Els infinits —la darrera novel·la de Banville— és una bona mostra d’aquest joc, en què el narrador en primera persona esdevé, directament, un déu grec, manipulador i obscè, que es riu dels humans. Cinc anys després de meravellar-nos amb El mar, l’autor irlandés retorna a cara descoberta, sense la màscara que ha fet servir darrerament.

En llegir les seues obres, es fa palés que Banville gaudeix del llenguatge; però també l’esforç per tal de convertir-lo en un element nou, allunyat de llocs comuns. La prosa de l’irlandés demana un lector disposat a entrar en el joc d’un discurs minuciós, construït mot a mot, buscant el lloc exacte de cada peça en l’engranatge. Una prosa sensual que, una vegada vençuda la barrera inicial, ofereix tot el plaer lector de la gran literatura, fins al punt de deixar en segon pla allò que té a veure amb la trama de les novel·les. L’estil precís de la prosa —la marcada voluntat d’estil— n’és, doncs, el tret distintiu; fins al punt que George Steiner n’ha dit que és “l’escriptor de llengua anglesa més intel·ligent, l’estilista més elegant”.

Les seues obres indaguen —com poques són capaces de fer-ho— en l’ànima humana, fent una profunda immersió en l’interior dels personatges. Els seus narradors, sempre en primera persona, acostumen a tenir alguna cosa de nàufrags que naden amb rumb incert, sense saber si hi ha possibilitat de salvació, però conscients de no poder fer cap altra cosa. Narradors que també deambulen pels meandres de la memòria; una memòria on nia el secret, la pèrdua i la culpa.

Nascut a Wexford (Irlanda) el 1945, va ser editor de l’Irish Times i col·labora habitualment en The New Review of Books, on escriu crítica literària. El 1970 va publicar la primera obra, el recull de contes Long Lankin; i, des d’aleshores, el seu prestigi no ha deixat de créixer. Finalista del Booker Prize amb Book of Evidence el 1989, any en què va obtenir el Guinness Peat Aviation Award, entre els nombrosos guardons que ha rebut figuren també el James Tait Black Memorial Prize o el Guardian Fiction Prize. El 2005 va guanyar finalment el Man Booker amb El mar, una obra imprescindible que també va obtenir l’Irish Book Award a la millor novel·la de l’any.

L’altre nom de Banville

Des de la publicació d’El mar, però, Banville no havia desaparegut completament. En aquests cinc anys ha tingut temps d’inventar-se un alter ego i de publicar novel·la negra sota el nom de Benjamin Black. Quan parla de Black, de fet, parla d’un ésser distint, que escriu de manera ràpida i fluïda, segons Banville. Ell, en canvi, treballa cada pàgina amb la lentitud de l’esforç estilístic. Black crea personatges, els llança a la història i es limita a veure què hi passa. Banville escriu lent, a mà, pensa cada paraula, i narra sempre en primera persona. Black escriu ràpid, amb ordinador i en tercera persona.

Podríem afirmar que mentre Banville és l’estil, Black és la trama; però això només seria veritat en part. Les novel·les que ha publicat sota aquest pseudònim —El secret de Christine Falls, L’altre nom de Laura i El Lèmur— demostren que, sota el vernís d’elements que provenen de gèneres com el thriller o la novel·la negra, hi ha una lectura més profunda que retorna a alguns dels motius habituals de l’irlandés. Especialment, a aquella capacitat d’introduir-se en l’ànima dels personatges, i de trobar-hi els racons més foscos de l’existència humana.

© Pere Calonge
01.12.10 | Publicat en L'Illa
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)