On s’allotja la identitat

1. “A la nit hi ha cent pobles de Sicília, i tots ells fan la mateixa olor de fred i de por: cent pobles com el meu, igualment perduts; cadascun amb el seu diluvi d’octubre, la seva follia dominical, el seu pobre desgraciat assassinat entre les figueres de moro, amb els ulls esbatanats. No cal enfadar-se amb ningú: tenim un cel difícil com a destí, som una gent infeliç”.

2. Llegint Bufalino es té la sensació que parlar de Sicília, per a un sicilià, equival a parlar d’ell mateix. Potser, en la mateixa mesura que parlar de València per a un valencià. De fet, el lector valencià d’aquesta col·lecció de proses que és La llum i el dol l’ha d’encarar obligant-se a recordar de tant en tant que és de Sicília, que s’hi parla, i no del seu país. Entre altres coincidències, hi ha aquella relació d’amor/odi tan familiar que provoca que —al remat— l’autor siga amable fins i tot en la crítica, i que la ironia no deixe mai de tenir un to comprensiu i còmplice. Perquè recorre totes les cares de l’illa, sense amagar-ne cap; però també la defensa de lectures que en mostren només la més grisa. “Les nostres plagues són antigues, i seria un error embenar-les, silenciar-les”, hi escriu; però també adverteix contra el tòpic que retorna amb obstinació per marcar a foc aquesta terra amb paraules com màfia o gattopardisme. “Certament nosaltres els sicilians desmoralitzem qualsevol que vulgui contenir en una fórmula unívoca la nostra trencada, rica, contradictòria pluralitat”. Nosaltres els sicilians com nosaltres els valencians, estaríem temptats de dir.

L’autor és conscient de la dificultat que suposa per al foraster que arriba a l’illa d’habituar-se a les múltiples màscares que la representen. Múltiples i contradictòries, perquè en l’essència hi ha un desacord: la conjunció de claustrofòbia i claustrofília, la mescla de llum i de dol com la d’Eros i Tànatos. Es pregunta què és Sicília i què significa ser sicilià; i arriba a la conclusió que, malgrat la condició insular, hi ha tantes Sicílies a Sicília que és impossible acabar mai de contar-les. Com tampoc no acabaríem mai de contar tots els homes que hi ha en l’home. De fet, com en el millor assaig —i com en la millor literatura, en general— en La llum i el dol, el tema és un espill on mirar-se. I així, per mitjà de les coses que escriu de l’illa, del que ens parla realment Bufalino és d’ell mateix: de les cicatrius de la memòria, de les contradiccions de la identitat.

3. Al costat d’aquell desacord inherent que representen la llum i el dol, l’altre component essencial de l’illa és la dimensió teatral del viure. La teatralitat de la Setmana Santa siciliana, per exemple, que l’autor posa com a mostra per la seua peculiar combinació d’elements. Dies en què aquesta ànima es desplega en tota la seua contradictòria magnitud, “el seu amor per la perdició i la seva esperança, el seu esperit histriònic i la seva combativitat innocent”. O la teatralitat, també, de la relació entre l’aliment, el joc i la festa; del ritual del menjar, que amara el llenguatge.

Però és la mort, probablement, el moment en què aquesta teatralitat es fa més present. L’autor posa un exemple concret de la cerimònia de la mort a Palma di Montechiaro. Un poble on cal anar un cop a la vida, irreal com una visió, amb veïns esquius amb el foraster (la llei del silenci, un altre tòpic associat a l’ADN sicilià), i on els gossos trobaren en un abocador una nounada dins d’una capsa de cartó. La comunitat sencera, i no una sola persona, exerceix d’adolorit en aquest cas, i n’interpreta el paper fins a les últimes conseqüències; com fa el paper de substituir la mare i de batejar i soterrar la xiqueta. Entre la ironia i la compassió, Bufalino retrata una immensa representació teatral en què intervé tot el poble, barreja de pietat col·lectiva cap a la xiqueta i d’odi igualment col·lectiu cap a la mare. “Festa tràgica i passió col·lectiva […] això és la mort a Sicília”; tot i que algunes coses comencen a caure en desús i, en general, a esdevenir una vergonya que cal ocultar, com la malaltia que la provoca.

4. Si tot viatge és un examen, el viatge a Sicília és l’Examen. Bufalino esdevé viatger i cronista, vagabund amorós d’una sèrie de “Visites breus”, primer, i d’un “Viatge sentimental a Siracusa”, després. I així coneixem, per exemple, que a Racalmuto també expliquen la llegenda dels bous que transportaven la imatge d’una marededéu, i que es van aturar al poble i no volgueren continuar. Però, també les rutes de la Sicília amarga, la que no ix a la postal, i que passen per ciutats com Gela, que en són tres en una: “un infern, un purgatori, un minúscul paradís assetjat”. Abans, però, un text deliciós —escrit a propòsit de les notes del viatge a l’illa de l’escriptor Roger Peyrefitte el 1952. Una reflexió sobre els viatges i els viatgers en què Bufalino se situa en un model que compartirien Borges i Pessoa: “Dono per fet que la manera suprema és romandre assegut, fantasiejant, en el propi estudi”. Ell no els cita, però, i en canvi sí que ho fa amb Ariosto, Leopardi o Baudelaire, per afirmar amb ells que el viatge tan sols és recomanable per a les persones sense fantasia.

L’autor recorre també la Sicília macabra, la que gaudeix de la por, d’allò obscur, d’allò monstruós. I la de les llegendes de tot tipus, com la d’aquell Cola Pesce —recollida, entre altres, per Cervantes al Quixot— capaç d’immergir-se sota l’aigua tant de temps que es podria dubtar si no és més peix que home. Rastreja la pervivència del folklore sicilià, quan és evident que les coses que vénen de sota terra han estat substituïdes per les que vénen dels cels, el diable pels extraterrestres. La manera com creences llunyanes es combinen amb mites actuals recollits sobretot del món audiovisual. A Sicília, on la màgia “és més catòlica que no protestant”, es combina l’estima pel barroquisme de les esglésies amb l’atenció per un més enllà rural i pobre; crèdul i incrèdul, tràgic i còmic.

5. El retrat d’un poble és més complex que el d’un home. La dificultat de contemplar el propi passat amb la distància suficient per no convertir-ho tot en nostàlgia lacrimògena; de confrontar sense decepció la realitat present amb la memòria que en guardàvem, i d’assumir la dessacralització adulta dels miratges de la joventut. Tot i reconèixer aquests esculls, Bufalino dedica tota una part de l’obra al seu propi poble: Comiso, al sud de Siracusa, on comença una Sicília diferent —“una illa dins l’illa”. De Comiso, als valencians, ens són familiars aquelles taronges que maduren malament i que romanen sense vendre; les manasses d’uns llauradors que no creuen en el fred, i se senten incòmodes dins de la roba del diumenge, com si tornaren a l’època en què créixer era un problema per a tota la família. Algunes olors, algunes pors, els diluvis d’octubre o les follies dels diumenges.

El retrat de l’home, però, el retrat del propi Bufalino, acaba surant sense filtres en una sèrie de textos —englobats sota el nom de “La memòria ferida”— molt més personals. Proses que convoquen el pare, la mare, la infantesa; els oficis antics o els estralls de les gelades als camps. La història de la correspondència entre dos cònjuges sicilians —ell emigrat a Alemanya i ella al poble ocupant-se de la família— que eren analfabets, i que van inventar un llenguatge per evitar d’haver de confiar la seua intimitat a algun escrivà estrany. I, sobretot, una “Entrevista a la meva mare”, tan delicada com corprenedora, que exerceix de colofó de l’obra. L’autor escolta “un monòleg tendre, una improvisació, meitat rondalla meitat somieig, on passen i tornen a passar, i finalment pleguen ensopits les ales, els fantasmes de la seva joventut”. En silenci, primer, i després intercalant-hi preguntes i comentaris per tal d’orientar el flux narratiu de la mare pels camins de la memòria. Un viatge a aquell lloc difús i ple ja d’ombres, on s’allotja alguna cosa pareguda a la identitat.

6. “Els nostres ulls, fins que no els tanquem, estan destinats a combatre i estimar per sempre la llum i el dol”.