Ex-Libris

cc

3-11-16
Publicat en Caràcters

etiquetes

, , ,

pdf print mail
delicious facebook twitter

Quan la vida es transforma en literatura

Portada

Svetlana Aleksiévitx
Temps de segona mà.
La fi de l’home roig

Traducció de Marta Rebón
Raig Verd Editorial, Barcelona, 2015

Svetlana Aleksiévitx és conscient del caràcter elusiu de la veritat, sap que “la realitat no és un gueto reservat a l’artista”. Per això, la seua obra cedeix la veu als protagonistes —anònims la majoria— de la història. Són els testimonis, que li donen forma: la transcripció de desenes de converses que oscil·len entre l’estupor, la decepció, la ira o la nostàlgia. La veu narrativa, en canvi, pràcticament només es mostra en el text que encapçala l’obra a manera de pròleg. Una obra que és la crònica del desmembrament de la Unió Soviètica, entre 1991 i 2012, des del punt de vista més íntim. La fi de l’home roig, l’homo sovieticus, la utopia creada al laboratori del marxisme-leninisme que va durar gairebé setanta anys. No tant la història dels fets, doncs, com la dels sentiments: la domèstica, la de l’ànima humana. L’autora no pregunta directament sobre el socialisme, sinó sobre detalls familiars d’una vida que ha desaparegut: l’amor, la música, els pentinats, la infància i la vellesa. “Escric, recullo els brins, les engrunes de la història del socialisme «domèstic», «interior». La manera com vivia dins l’ànima de la gent”. I el que en resulta és un relat tràgic i fatalista, en què l’èpica és inútil si no impossible.

La primera part de l’obra parla pròpiament del final del comunisme, de la caiguda d’un gran projecte col·lectiu reemplaçat per una vida materialista i indigna. Del xoc, de les contradiccions, del descobriment de la mentida o de la necessitat de refermar-s’hi. Els que hi havien estat educats no se’n poden deslligar, no poden ser feliços d’una altra manera; una vida privada no els serveix, acostumats a abandonar-la en mans de l’estat. Viure simplement, sense grans ideals, no pot estar entre les seues perspectives: no ho havia estat mai, i la literatura russa n’és un bon exemple. La segona part, en canvi, se centra en la nova Rússia. És el relat violent de l’arribada —després d’un període efímer d’esperança en la democràcia— de l’era de les màfies, de les guerres amb els antics territoris soviètics, de la por; dels nous rics i els seus matons, de la injustícia i la impunitat com a única llei. L’era de Putin i Abramóvitx. Els testimonis d’Aleksiévitx expliquen el caos i l’animalització, la misèria i la corrupció moral, el vodka o qualsevol altre verí substitutiu. Llegim de retornats de les guerres de l’Afganistan o Txetxènia, borratxos violents i nihilistes, i de dones impertorbablement ingènues i compassives.

Un dels grans temes de l’obra és la dialèctica entre víctima i botxí, dues realitats que s’hi mostren difícils de delimitar, que en són realment una de sola. El text camina per la línia que les hauria de separar, però no ho fa; és un univers poblat per éssers humans dignes de compassió, però que no estan lliures de culpa. L’altre gran tema és la llibertat com a paradoxa irresoluble. Per a molts dels seus protagonistes, l’època soviètica és la falta de llibertat, però també la dignitat, els ideals o la cultura. Després ve la llibertat, però també el culte als diners, els objectius espuris, l’individualisme i l’accés lliure a una cultura que ja no té valor. Del nosaltres com a ideal de vida a situar el jo per davant de tot. De la utopia d’una societat justa i solidària —un fi que justificava tots els mitjans— a la utopia del mercat. Semblaria que els testimonis d’Aleksiévitx no saben què fer de la llibertat, que els incomoda o els enutja. Els més majors ho manifesten sobretot en forma de desorientació en una època que no entenen, i continuen aferrant-se a la manera soviètica de viure. Els més joves la converteixen en depredació i en violència gratuïta. I, en tots dos casos, també en desencís, absència d’expectatives, desequilibris mentals i intents de suïcidi.

L’estil d’Aleksiévitx —que l’autora anomena novel·la-confessió polifònica— basteix un collage de veus que, per acumulació, dibuixa el mosaic de la història; per acumulació i per contrast amb l’altra història, l’oficial. Un estil deutor del periodisme, però emparentat també amb la narrativa de tradició oral per la confiança que s’hi atorga al que relaten de viva veu els altres, i pels límits de la memòria dels entrevistats, que barreja realitat amb imaginació o amb el que hauria d’haver passat. Per més que se l’anomene literatura de no-ficció, doncs, per funcionar necessita la suspensió de la incredulitat del lector. Ha de creure en l’honestedat d’aquests testimonis, que li semblen autèntics, plurals, no adulterats. Cal que crega que el resultat és un retrat fidel de l’objecte de l’obra. Fins i tot ha de confiar en el poder de l’atzar, que tan bé li funciona a l’autora si jutgem per la qualitat dels discursos que recull: “el moment que sempre espero que arribi en totes les converses, públiques i privades: quan la vida, la vida ras i curt, es transforma en literatura”. En bona mesura, la mestria literària d’Aleksiévitx està en el fet d’obtenir aquesta aparença d’espontaneïtat. I, sobretot, en la consecució, sota el pretext de la història, d’un dels estudis més incisius que s’han fet de l’ànima humana.

© Pere Calonge
03.11.16 | Publicat en Caràcters
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)