Preparat per a l’última cita

Es baixa definitivament el teló –diu Goytisolo– amb aquesta darrera novel·la; si més no pel que fa a l’obra de ficció del narrador barceloní. I és curiós que diga això un autor que ha fet de la seua obra un joc constant entre la realitat més personal i la ficció, com és obvi que ocorre amb qualsevol altra obra, però en la de Goytisolo amb un punt d’obsessió extra, que naix de la necessitat de resoldre comptes amb determinats fantasmes del passat, de la reacció contra el seu primer entorn familiar i social. De fet, Telón de boca torna a ser una obra de difícil classificació, una obra que torna a anar ben plena de vivències i de sentiments íntims, ben plena de Goytisolo per tots els costats i poc o gens dissimulat. Cent pàgines d’una novel·la breu o d’un llarg poema en prosa en què l’autor juga a ocupar els dos papers principals d’un diàleg entre un Déu cruel i indiferent, assedegat de sang, i l’home que, en les acaballes de la seua vida, s’interroga sobre el sentit de tot plegat. I en el tercer vèrtex del triangle, l’absència aclaparadora d’una dona –impossible deixar de pensar en Monique Lange, l’escriptora francesa que va conviure amb l’autor barceloní fins a la seua mort el 1996– que serveix d’evidència al narrador de la imminència d’allò que tots preferim ignorar fins el darrer moment. De tal manera que és la mort d’aquesta allò que situa el narrador al davant de la seua pròpia, i l’origen de la interrogació al passat i al Demiürg.

Pel que fa al passat, l’autor retorna una vegada més a l’infant que va ser, als seus pares i germans, a l’asfixiant Barcelona de postguerra, per tal d’establir un pont entre la insatisfacció d’aleshores i la que sent ara mateix. En la cita de Tolstoi que obri la novel·la –“El cardo magullado que vi en medio del campo me trajo a la memoria esta muerte”– en tenim un dels fils argumentals: la imatge del card aixafat per les botes del tsar, i el paral·lelisme amb el viatge que va fer Goytisolo, seguint l’autor rus, a la Txetxènia en guerra, és la mostra de la repetició dels episodis més sagnants de la història, la reincidència de l’ésser humà en la crueltat i la barbàrie –comandats pel tsar, per Putin, o per Aznar i Bush. El personatge-narrador de Telón de boca assajarà així mateix una mort com la de Tolstoi, que va eixir de casa en secret per anar a trobar-la i va finar en una estació de trens. Ell també decidirà d’anar-ne a la recerca, creuarà l’Atlas i s’endinsarà en el desert; però a diferència de l’escriptor rus, el personatge de Goytisolo despertarà d’aquest somni per comprovar que no s’ha mogut de l’habitació, que “la cita sería para otro día: cuando se alzara el telón de boca y se enfrentase al vértigo del vacío. Estaba, estaba todavía entre los espectadores en la platea del teatro”.

Per la seua banda, el Déu de la novel·la és un monstre cruel, un ésser colèric que s’imposa pel terror i amb la col·laboració dels manipuladors terrenals d’aquest. Un Déu que va cagar el món per després, horroritzat amb la visió de l’obra que havia fet, deixar que un ase el negués amb la seua micció, i que, lluny de deixar-se increpar pel narrador, és ell l’increpador: “No hay grandes diferencias entre tú y yo. Aunque fuiste engendrado por una gotica de esperma y a mí me fabricaron a golpe de especulación y concilio los dos tenemos lo primordial en común: la inexistencia”. Però aquest Déu terrible es permet una única manifestació de bondat: l’oblit, que és, amb el de la mort, l’altre gran tema de la novel·la. I l’oblit entés com la capacitat d’esborrar de la memòria tot allò que ens pot fer mal fins al punt d’anihilar-nos. De fet, la novel·la es clou amb una cita de Proust que expressa justament aquesta idea fonamental en Telón de boca: en un món on tot acaba esvaint-se sense deixar cap vestigi, hi ha una cosa que es desintegra en el no-res encara més completament que la pròpia bellesa, i és el dolor humà. L’oblit és encara més fort que el dolor i la pena, i així, mentre el passat s’esborra i el futur és impossible de predir, tenim encara opcions de sobreviure. I en aquest sentit l’autor, amb aquella voluntat explícita d’embrutar el propi niu que ja hem esmentat en alguna ocasió, es diu ell mateix, en boca del Demiürg, que “Si el padre del padre del que te engendró hubiese podido imaginar lo que serías y escribirías sobre él, no te quepa duda de que se habría abstenido del débito, se habría apeado del tren en marcha”.