Vés al contingut

Amb una necessitat quasi física

  • Posdata

Portada

Manuel Baixauli
L’home manuscrit
Edicions Proa, Barcelona, 2007

Després d’anys d’escriptura compulsiva i extensa, el protagonista de L’home manuscrit s’encara a la tasca de revisar i de reescriure, de destil·lar milers de pàgines per tal de reduir-les a una única obra, condensada i essencial. Una manera de concebre la literatura que deu ser també la del propi Manuel Baixauli, si tenim en compte, d’una banda, el fet que és autor d’una obra breu, cuinada a foc lent –ha publicat prèviament Espiral (Columna, 1998) i Verso (Bromera, 2002)–; i, de l’altra, aquesta mateixa novel·la: un text d’unes dues-centes pàgines, condensat, intens, essencial, en què cada paràgraf ha de ser llegit amb la mateixa cura amb què, intuïm, ha estat escrit i reescrit.

De fet, és la literatura, però sobretot el fet mateix d’escriure literatura, el tema omnipresent de l’obra. Hi ha, també, una trama, una certa història, sí; però, aquesta és totalment secundària i –potser per això mateix– fins i tot un punt sobrera, en ocasions. És d’allò que Ponç Pons anomena escriviure, que parla la novel·la: de l’escriptura com una necessitat vital, que es lliga tant a la pròpia vida que acaba per confondre-s’hi. D’homes que viuen la literatura d’una manera extrema, que s’escriuen ells mateixos, en pàgines i més pàgines de llibretes i més llibretes; i que continuen escrivint-se sobre les parets de la casa on viuen fins que no en queda ni un centímetre verge. Homes d’una sola obra, que s’escriu durant tota una vida: Escric molt, amb una necessitat quasi física, amb la necessitat amb què orine, o menge, o dorm. Hi ha hagut dies que no he menjat, n’hi ha, sovint, que no dorm; no en recorde cap que no haja escrit. És el relat d’una obsessió per l’escriptura, per la capacitat de les paraules de transformar la vida, de canviar-ne el rumb. De la literatura com una lluita contra la mort; o contra l’oblit, que és el mateix.

És difícil resumir l’argument de la novel·la: perquè s’hi explica una història ben poc convencional; perquè aquesta se subordina, en tot moment, al veritable moll de l’os de l’obra, que té més a veure amb el món de les idees i amb l’especulació metaliterària; perquè, fins i tot, el fet de qualificar L’home manuscrit de novel·la és més aviat dubtós. En qualsevol cas, hi ha la història d’un jove obsés per l’escriptura; que ha perdut els pares en un accident de trànsit, i que ha consagrat la vida a la redacció d’un immens dietari. Consagració, perquè tota la resta, fins i tot les contingències laborals i socials, hi queden supeditades, estan en funció de la possibilitat que li ofereixen de continuar la seua tasca. Una tasca, a més, amb reminiscències terapèutiques –el narrador li atorga el poder d’haver-lo salvat de la bogeria, entre altres camins incerts– però també de profunda necessitat vital.

Al costat d’aquest personatge narrador, la presència d’un altre –anomenat Ell– que sembla tutelar la seua vida, marcar-ne amb intervencions puntuals i oportunes els moments més crucials. El protagonista troba textos manuscrits en els llocs més improbables: en una Bíblia, en un far abandonat o en la consulta d’un metge. Manuscrits que Ell li fa arribar i que semblen referir-se a la seua pròpia vida, a moments decisius, a allò que podria haver estat i no és. Un demiürg, en qualsevol cas, que està més a prop de la figura del narrador omniscient clàssic que no de la de cap divinitat.

I, per tancar el triangle, el personatge anomenat Escriptor, encarnació d’una determinada concepció de la literatura. La manera d’entendre la literatura que hi ha al darrere de L’home manuscrit, marcada per una influència significativa: una mena d’homenatge, només explícit a mitges, a Josep Palacios i a la inusual tria que ha exercit durant tants anys. És la figura real que es pot intuir al darrere d’aquest Escriptor, per diversos motius: per la referència explícita a una de les poques obres conegudes d’aquest autor que, com Baixauli, és de i viu a Sueca: Alfabet; però, sobretot per les concordances en la invisibilitat buscada i assumida, en la negativa a publicar res més ni a participar de cap vida literària, en una certa llegenda –ho hagués estat en qualsevol cultura, però ací ja fa anys que gairebé ningú no en parla– al voltant de la qualitat dels textos que continuaria escrivint i guardant en un calaix. Fins i tot, per determinats jocs tipogràfics que Baixauli ha inclòs en l’obra –el capgirament dels colors blanc i negre d’algunes pàgines, per exemple– que trobem també en Alfabet.

Aquest és el joc que proposa L’home manuscrit, fet de literatura dietarística, metaliteratura, autoficció; de personatges que són categories o que només existeixen dins de la ficció literària, de personatges reals dissimulats només mínimament, etc. Fet també de diferents tipografies textuals, colors de pàgina, imatges; de diferents veus narratives que s’entrecreuen, com també ho fan –si més no en aparença– els propis gèneres literaris: dietari, conte, teatre; al·legoria, fins i tot. Però, per damunt de tot això, hi destaca una admirable ambició literària, una evident voluntat d’estil i una prosa acuradíssima i molt bella: un autèntic plaer de llegir, que fa oblidar completament algun gir més dubtós, algun punt més feble –el capítol “L’Espill”, per exemple, que ha de descobrir el misteri que envolta els estranys escrits que van presentant-se al protagonista. En definitiva, una obra ambiciosa i atípica –positivament atípica– dins del nostre panorama literari actual. Sense dubte, un dels títols més interessants dels publicats enguany en català.