Entre bastidors

Dovlàtov és l’únic home amoral entre els nostres coneguts. Amoral —que no immoral— en el sentit que no jutja els seus personatges, canalles sense condemna. No els divideix en bons i dolents, no hi trobem ni premi ni càstig; únicament, una mena de cinisme sa, que ajuda a defugir paraules pomposes. Dovlàtov és tan guapo com Omar Sharif, i tan tristament lúcid que no hi cap la més mínima escletxa per a l’esperança. Tan desvergonyit, que tota humiliació de l’autoritat representa una gran alegria per a ell. I no ho diem nosaltres —o sí, també ho diem nosaltres— sinó alguns dels personatges que habiten El compromís de l’autor rus. Si en La zona va escriure sobre el seu treball de vigilant en un camp de presoners, i en La maleta l’excusa eren els objectes que va poder traure de la URSS quan va marxar als EUA, els dotze compromisos que formen El compromís són dotze retalls de l’època en què l’autor va treballar per a diversos diaris a Estònia, abans de ser expulsat del Sindicat de Periodistes. En concret, la rebotiga —o la mirada sota la catifa— de dotze articles o notícies breus que hi va publicar. “No es pot trepitjar dos cops el mateix torrent. Però, a través del gruix de l’aigua, sí que se’n pot distingir el fons sembrat de llaunes de conserva. I veure, darrere d’uns decorats esplèndids de teatre, una paret de maó, unes cordes, un extintor i uns pencaires borratxos. Això ho sap tothom que ha estat entre bastidors almenys una vegada”. Ho escriu Dovlàtov a l’inici d’El compromís, i aquest n’és justament el seu: mostrar les llaunes de conserva, mostrar el que hi ha entre bastidors. Traure el maquillatge oficial a la cara desagradable d’una vida sense esperança.

L’estructura és la mateixa, per a cadascuna d’aquestes dotze narracions: primer es recull, literalment, el text que va aparéixer a la premsa; després, es narra el procés que en va dur a la publicació o alguna anècdota relacionada. La veritat oficial enfrontada a la veritat oculta, la farsa edulcorada del règim contra la realitat amarga i desencantada del dia a dia. I el periodisme com una part essencial d’aquesta farsa. Com un treball de cínics, venuts al millor postor; com una peça necessària de l’engranatge d’aquell maquillatge oficial. Una pantomima tan gran com el soterrament del director de la televisió, la retransmissió en directe de l’esdeveniment, l’equivocació amb el cadàver. I Dovlàtov, més que no un espectador privilegiat, un actor principal en aquesta representació; tan incòmode —diu— com qui es posa la jaqueta d’un altre, però sense poder —o sense saber, o sense voler— evitar-ho. El compromís és, doncs, l’assumpció dels munts de fem que, com a periodista,  s’ha d’empassar per a publicar una falsa veritat oficial bastida de mentides. És l’evidència delirant d’un sistema corrupte, repressor i d’ocultació de la realitat; on la bogeria és la norma i la norma, antinatural. Però és que el seu narrador és un perdedor enmig d’un règim perdedor, en plena decadència i amb una insuportable flaire de podridura. Un borratxo cínic i sense conviccions, que es riu d’ell mateix tant o més que dels altres, tan poc de fiar com tots els altres, i que té la mateixa solució que la societat en què viu: cap.

La prosa de Dovlàtov hi té l’aparença d’una conversa sense pretensions literàries, nua i directa com el vodka, que flueix amb la naturalitat de qui explica fets quotidians en primera persona. És això, ni més ni menys, el que s’hi trobarà el lector: algú que explica uns fets que ha viscut, sense una paraula de més, sense cap tipus d’ornamentació ni de fatuïtat. Més encara, algú que es permet la ironia si creu que s’ha acostat massa a un tipus d’escriptura que no és la seua. Com quan vol explicar el sentiment d’incomoditat, i escriu: “No estava còmode, com una balena mig morta en una piscina. Com un cavall en una caseta de gos. He trigat una estona a escriure aquestes metàfores”. Sense pretensions ni fatuïtat; i es podria dir que fins i tot sense cap tipus de crítica, tampoc —si més no, sense cap tipus de crítica explícita—, al lloc i a l’època que li ha tocat de viure. Un riure cínic, això sí, remullat d’alcohol, per a poder-ho suportar, tot plegat. L’ús de l’humor per a tractar d’una realitat molt i molt grisa, la conversió d’allò que és tràgic en una tragicomèdia, però sense futur. No hi ha cap dubte que el resultat és literatura. I no cal gratar excessivament per a poder llegir-hi, sota el sarcasme i la irreverència, fins i tot el lirisme.