Patologies contemporànies

La protagonista de la darrera novel·la d’Imma Monsó es diu Agnès, però es fa dir Nes per estalviar temps. Aquesta és la seua gran obsessió, el temps; i d’ací naix la necessitat de fer-ho tot ràpidament, de fer-ho tot de seguida. L’impuls patològic de valorar cada aspecte de la vida en termes d’eficiència temporal, des dels trajectes en cotxe fins a les trobades amb la família o els amics, des de la vida en parella fins a la maternitat. Això serveix l’autora per assajar un retrat indirecte de la societat contemporània per mitjà d’una de les seues principals malalties; i d’una protagonista de quaranta-vuit anys que exerceix —simptomàticament— de psiquiatra, i que s’ha criat en una família que divideix els membres entre els Ràpids i els Lents. Ella, és obvi, forma part del bàndol dels Ràpids; és La dona veloç a qui al·ludeix el títol de la novel·la. Una novel·la amb aspectes interessants i escrita amb ofici innegable que, tanmateix, no acaba de satisfer del tot les expectatives, com si hagués estat tancada en fals. I que potser decebrà especialment aquells que esperen res de semblant a Un home de paraula, una de les novel·les en català més destacables dels darrers temps.

El plantejament és prometedor, amb un inici brillant, narrat en primera persona, que il·lumina el punt en què se situa la protagonista. A partir d’ací, i durant bona part de la novel·la, s’alternen dos narradors diferents, amb una certa distribució de funcions: d’una banda, en els capítols imparells, un narrador en tercera persona que explica sobretot el present immediat de la Nes; de l’altra, en els parells, el propi personatge que narra la seua història en una primera persona que s’escriu en passat, i que serveix per tal de recuperar els seus records. Més endavant, el lector comprovarà quina altra utilitat tenia aquest passat subjectiu, filtrat per la veu, la memòria i les interpretacions de la protagonista. Són capítols de prosa àgil, d’un ritme tan accelerat que arriba a l’estrès en determinats moments; d’una prosa molt lligada, doncs, al tema inicial de la novel·la. Capítols en què es va imposant un to lleuger, un cert to de caricatura, que es desboca fins a allò grotesc en moments puntuals com el de la visita de Nes al pis de la germana, caòtic i desordenat, com semblen les seues vides. La caricatura del desordre vital, emocional i afectiu de la societat actual.

La caracterització del personatge principal s’hi fa, sobretot, per mitjà de les accions; un recurs que, potser, és ací més pertinent que mai. La narració dels seus actes en dibuixa una determinada personalitat, una manera de relacionar-se amb el món i amb els altres; i, sobretot, una manera d’entendre el temps i de concebre’n la gestió. Passa, però, que a partir d’un determinat moment, la reiteració d’aquestes accions és del tot innecessària; i, per contra, comporta el risc de convertir una obra literària en un seguit d’anècdotes, més o menys divertides, però banals. El tractament de la resta de personatges, en canvi, és més irregular. Així, per exemple, si la relació amb el pare —un dels temes col·laterals de la novel·la— apareix ben perfilada tant en el present com a partir dels records d’infantesa i d’adolescència; això contrasta amb l’esquematisme amb què es tracta la relació amb el germà i, sobretot, amb la germana. I més encara amb altres personatges com la seua amiga Anna o com Eloi —amb qui manté una relació sentimental peculiar i un tant forçada—, tots dos molt difuminats.

Passades tres quartes parts de la novel·la, però, quan aquesta ha marcat més que suficientment la seua identitat, hi ha un tomb evident. Se’n trenca l’esquema que s’havia seguit des de l’inici i se’n trenca el to amb un penúltim capítol que dobla l’extensió del més llarg dels altres; en què el ritme —trepidant, en molts moments, fins arribar ací— s’atura en sec, i els diàlegs breus s’allarguen de manera ostensible. De fet, tot el capítol és pràcticament el monòleg —les rèpliques de Nes són poc més que una excusa per no perdre’n totalment la versemblança— d’un personatge d’aquells que tothom voldria tenir a prop, de tan perfecte. Un personatge que apareix en aquell moment amb una utilitat concreta: tancar fils narratius de manera expeditiva i fins i tot amb una certa precipitació; reconduir pistes falses sembrades al llarg del text de manera poc o gens justificada; explicar-nos la història que la novel·la no ha sigut capaç d’explicar. Potser perquè les expectatives més difícils de cobrir són justament les falses.