Vés al contingut

Memorial del desencant

  • Posdata

Portada

Claudio Magris
A cegues
Traducció d’Anna Casassas
Edicions de 1984, Barcelona, 2005

Un arriscat exercici narratiu, que esborra les línies mestres d’una estructura més o menys canònica de la novel·la, que en difumina els contorns deixant el lector en un àmbit en què no li serveixen els referents habituals. Amb A cegues, Claudio Magris continua reinventant-se amb un intent de portar fins a les últimes conseqüències alguns elements tan associats a la narrativa contemporània com el monòleg interior i el flux de la consciència. Un exercici que consisteix, sobretot, en l’intent d’acostar aquest flux a les psicologies més complexes, a les malaltes, a les torturades; i desembocar en el deliri: en l’intent d’escriure el deliri. Un deliri que l’autor ha fet servir per condensar en un únic personatge una bona part de la història contemporània de la humanitat. En particular, la dels perdedors, els represaliats; la dels que van creure en la llibertat al segle XX i van lluitar contra Franco o contra Hitler, i acabaren al camp de concentració, primer, i al gulag, després; la dels partisans, la dels dissidents.

Magris ha optat per narrar tota la novel·la sobre un únic i llarg monòleg, desfermat i sense lògica aparent, d’un personatge que delira. Un personatge de ficció anomenat Salvatore Cipicco que ha participat en alguns dels moments històrics més rellevants del segle XX, inspirat per ideals de llibertat; un heroi que ha sacrificat la vida per unes utopies que, tanmateix, han acabat fracassant; que ha perdut totes les batalles en què ha pres partit. Des del sanatori mental on està reclòs, Cipicco allibera un discurs en què passa comptes amb la seua vida, tot i confonent-la amb la d’altres personatges, especialment amb la del mariner danés Jørgen Jørgensen: un aventurer que havia viscut un segle i mig abans, mig il·luminat mig impostor, amb aquell punt d’inconsciència propi dels rodamóns, que havia recorregut el món sobrevivint sempre a cada nou obstacle. I, malgrat la distància temporal que separa tots dos, amb punts de contacte evidents pel que fa a la seua condició de vagabunds, d’inadaptats i de rebutjats.

Malgrat el torrent incontrolat i sovint incoherent del discurs, determinades recurrències donen forma a un univers malaltís en què conviuen realitat i al·lucinació. Obsessions entre les quals destaca Goli Otok, l’illa de l’Adriàtic que Tito va fer servir com a gulag de dissidents, i on acabaren alguns dels que el van ajudar a construir la Iugoslàvia socialista. Molts d’ells –com li ocorre a Cipicco amb Dachau– després de passar per camps de concentració nazis: una macabra ironia de la història, que posa en dubte el sentit del compromís moral i ètic. Al mateix temps, l’ombra dels mites clàssics recorre també el discurs de cap a cap. El més explícit, el viatge de l’Argos comandat per Jàson a la recerca del velló d’or. Però, en general, hi és implícit el mite del viatge de retorn, eternitzat a còpia de dificultats i d’obstacles, que té Homer com a referent més important. De la mateixa manera, els mascarons de proa són una altra obsessió recurrent; de fet, Cipicco en fabrica al taller del psiquiàtric: protagonistes d’històries i llegendes de mariners, marquen la direcció del vaixell, el guien, però sovint acaben a la costa, restes del naufragi com ho és Cipicco, com ho són tots els Cipiccos del món.

Tanmateix, és l’estil, la tria estilística que ha fet l’autor, allò que més destaca en A cegues. Una opció que no és un simple exercici de domini narratiu, sinó un recurs per assolir els que semblen els dos principals objectius de l’autor. El primer, edificar un memorial en què es condensen les utopies més recents, i aquells que les protagonitzaren. Els buits, les inconnexions, els salts per associació d’idees i els límits difusos propis del discurs que ha triat, serveixen Magris per construir, en la figura de Cipicco, una personificació de moltes veus: les dels que van creure en la llibertat i lluitaren per aconseguir-la; una reflexió sobre el compromís ètic, sobre l’abast de les utopies, sobre l’oblit a què hem sotmés aquells que van decidir de sacrificar-se per un bé comú, sobre el desencís. El segon, abordar un veritable exercici de deconstrucció de la identitat, de fragmentació del Jo; la dissolució, la confusió de l’individu en una col·lectivitat malalta. En definitiva, A cegues és això: l’escriptura d’un deliri, i la personificació, en una única veu, de la malaltia de tota una humanitat devastada, que es devora a ella mateixa.