Poètica de la identitat

Sovint s’ha dit que les modes i les tendències tenen un moviment d’anada i de tornada semblant al d’un pèndol, i potser el cas de Josep Romeu i Figueras (Òdena, 1917) en siga un exemple. Conegut sobretot com a assagista i crític literari, bàsicament en l’àmbit de la literatura popular, els seus inicis estigueren, tanmateix, marcats per una intensa vinculació a la poesia. Però quan el 1951, amb Obra poètica, reunia tot el seu treball líric, semblava posar punt i final a aquest gènere. Fins i tot, va optar per deixar inèdit el llibre Tres cicles de retorn “per la crítica dels anys 60 […] una crítica molt dura i molt polititzada, interessava més l’aspecte social, marxista de l’obra, que la poesia”. Així, l’autor hauria tingut el coratge d’emmudir quan va creure que havia passat el moment de la seua poesia, i de tornar-hi quan els vents eren favorables. Perquè el 1993, després de molts anys de silenci, es reeditava aquest treball –incloent-hi Tres cicles de retorn– amb el títol de Tots els poemes i, recentment, Romeu i Figueras en reprenia el conreu amb la publicació de Versos a mitja veu i Ésser i estar, tots dos l’any 2000, i d’aquest Imatges i metàfores, fa tot just uns mesos.

En concret, aquesta obra recull, en tres apartats, poemes que tenen en la intimitat i en la consciència del propi ésser una unitat que els vertebra, amb un treball formal impecable. A la primera part, “Des de l’urbs”, l’autor s’interroga sobre la seua condició de ciutadà –sobre “El ser i el ser amb els altres”, com diu Sebastià Alzamora– sense defugir una visió de la part més inhumana de la ciutat: Tan tristes les maltempsades / que afecten poblats sumits / a fam duríssima! / Misèria vergonyant / en l’urbs ubèrrima i rica, / sens caritat!. A “Concordances”, el fet poètic té una important presència en unes composicions que indaguen, des de la dignitat i un sentit pregonament humanista de l’existència, en les formes de viure: Perquè amo i he estimat, té un sentit / ma condició humana i sensible. Mentre que la tercera, “Encara el diví”, centra la recerca en la voluntat de transcendència i invoca, en aquest sentit, la divinitat: vaig finalment a Tu, ara que em sé captaire / de llum definitiva per a un etern saber. En suma, una poètica de la identitat i de l’experiència que està lligada als grans noms de la poesia catalana, des de March fins a Riba. Una poesia que transcendeix l’anècdota per esdevenir universal, i oferir-nos un llibre actual però amb perfum de clàssic; perfum que, diguem-ho de passada, no és el de la naftalina.