Vés al contingut

Memòria de l’Infern

Portada

Janina Hescheles
Amb els ulls d’una nena de dotze anys
Traducció de Guillem Calaforra
Riurau editors, Barcelona, 2012

Quan el 29 de juny de 1941 l’exèrcit alemany ocupa Lwów, la seua ciutat, Janina Hescheles era una xiqueta de deu anys. Durant el temps que va durar aquesta ocupació, cent cinquanta mil jueus hi van perdre la vida, fins al punt que el 1945 només n’hi quedaven dos-cents seixanta. Janina serà un d’aquests escassos supervivents, i l’horror que viu quedarà fidelment reflectit en les memòries que escriu amb només dotze anys, i que ara tenim ocasió de llegir per primera vegada en català. Una obra que no té valor literari, que no pot tenir-lo: són records escrits per una nena que acaba de ser alliberada d’un camp de concentració. No hi ha consciència artística, el manuscrit no té cap traça d’esmena o de reescriptura de cap tipus. I, tanmateix, no cal dir que té un immens valor en tant que document històric; més encara, per l’edat dels ulls que miren i de la veu que narra. I la immediatesa del dietari en brut és allò que li atorga intensitat.

La de Janina és una narració directa i descarnada dels fets que s’inicien quan l’exèrcit rus es retira de la ciutat i hi arriben els alemanys. De bon començament, ens parla de contribucions només per als jueus, de l’obligació de dur braçals; però també de persecucions, pallisses i afusellaments. De la desaparició del pare el primer dia d’ocupació, de qui ja no tornarà a tenir notícies; de pillatge i d’estafes que s’aprofiten de la desesperació de la gent; de la posterior separació de la mare. I, finalment, de la reclusió i del dia a dia en el camp de concentració de Janowski. Per damunt de tot, però, hi ha el relat escruixidor de l’angoixa i dels moviments desesperats de la narradora per una ciutat que ja no reconeix per a intentar evitar l’inevitable.

Janina és alliberada per la resistència antifeixista l’octubre de 1943, quan l’horror encara no ha acabat. Només dues setmanes després, l’animen perquè n’escriga els seus records. Li regalen una llibreta i un llapis, i fan tots els possibles per no coartar-ne les que esdevindran les virtuts principals del relat: la sinceritat infantil, la proximitat i, en conseqüència, la fidelitat als esdeveniments. És en aquestes condicions que escriu; unes condicions de xoc per tot allò que ha presenciat i ha patit. I això ens fa estremir encara més: sabem que llegim el relat d’una xiqueta, ho notem en la forma —per més que s’hi intuïsca una maduresa excepcional per a la seua edat— mentre el contingut ens mostra, literalment, l’infern.

El cas de Janina és una excepció entre una immensa majoria de testimonis escrits de la Xoà que són adults. L’altre és el d’Anna Frank i el seu conegut Diari, amb què és inevitable d’establir paral·lelismes. I, tanmateix, potser hi ha més diferències que no similituds. La jove reclosa a “la casa del darrere” no explica res de la quotidianitat dels jueus d’Amsterdam sota l’ocupació alemanya, ni tampoc de la vida als camps de concentració. No podia. No pot explicar la realitat directa del carrer. Són d’un altre tipus, les pors que s’hi narren: les derivades de l’espera angoixant i claustrofòbica. Janina —que és encara més jove que Anna— sí que viu immersa en el terror, sense cap tipus de separació ni protecció. Sense filtres, s’ha d’encarar cada dia a una violència omnipresent, fins al punt de no aspirar a sobreviure, sinó a morir sense sofriment.

En la “Introducció a l’edició catalana” que signa la pròpia autora, aquesta ens recorda com “en molts llocs on hi havia hagut camps de concentració es van fundar museus. Del camp «Janowski» no en va quedar ni rastre”. I ara que els darrers testimonis directes de la Xoà arriben a la fi de les seues vides, mantenir-ne la memòria és molt més que un deure moral: és una obligació. Lwów ja no és únicament la ciutat que en l’actualitat pertany a Ucraïna o que en aquell moment era capital de Galítzia. O com diu també l’autora a l’epíleg del volum, ja no és només la ciutat de la seua joventut: és a tot arreu, concerneix a tots aquells que han sofert situacions similars. Té el mateix valor universal que Auschwitz, Katyn o Sarajevo. És una mostra local d’una realitat més global: la manera com molts pobles han sigut exterminats de manera conscient i sistemàtica, o obligats a l’exili.