Vés al contingut

Reivindicació de la innocència

  • Posdata

Portada

Unai Elorriaga
Vredaman
Traducció de Cristina Torrent
RBA-La Magrana, Barcelona, 2006

 

Sovint, és difícil situar el límit entre allò que anomenaríem constants, i allò que és simple repetició; més encara, si ens referim a un autor jove i amb poca obra publicada fins al moment. El cas, però, és que la tercera novel·la d’Unai Elorriaga torna a reproduir uns trets molt visibles que ja trobàvem en les dues anteriors: el més evident, potser, la voluntat de situar el punt de vista de la narració en un personatge que veu el món d’una manera diferent, allunyada de la interpretació canònica en què tots hauríem de coincidir. Però, també, una manera ben particular de contar aquesta vivència, que Elorriaga imita en una prosa que té moltes característiques de la parla. Això, a Vredaman, es concreta en un objectiu prioritari des del primer paràgraf: retratar el món servint-se dels ulls d’un infant i provant de reproduir el registre oral en l’escriptura: “Les plantes, per exemple, no beuen cafè amb llet. No els agrada el cafè amb llet, a les plantes, o a les flors, o als arbres. Als ocells tampoc. A mi sí. Jo de vegades em prenc el cafè amb llet sense respirar. Tota la tassa. Aquest és un rècord que jo tinc. Potser sóc l’únic al món que té aquest rècord”.

La novel·la aprofita també recursos propis del surrealisme i de l’absurd per tal de bastir un món amb una certa aura de màgia, un univers mític, propi de les coses recordades; propi, doncs, d’un adult que rememorés les seues vivències infantils, amb aquella consubstancial indefinició entre allò recordat, allò que s’ha magnificat amb el pas dels anys o allò que simplement s’ha imaginat. Un món estranyament bell i fascinador, on habiten els temes de sempre: la vida i la mort, els somnis, l’amor… I també la crítica a algunes convencions, a la necessitat d’aparentar, a algunes normes socials instaurades sobretot per la hipocresia. Hi ha, doncs, una altra manera de comportar-se que encarnen els infants, però que comparteixen amb els avis –recordem, també, Un tramvia a SP–, i que es materialitza en tot un seguit d’insubordinacions contra aquells que encarnen l’ordre i els bons costums. Unes transgressions que arriben fins i tot al calendari, on podem trobar dies com el 42 de gener o el 59 de febrer.

Els personatges d’Elorriaga són éssers al marge, tocats d’aquella bogeria inofensiva que desperta el somriure comprensiu o l’adscripció respecte dels seus anhels: construir un camp de rugbi en un de golf perquè hi juguen les seleccions de Gal·les i d’Irlanda, atrapar una libèl·lula blava per esdevenir la persona més intel·ligent del món, esbrinar el motiu pel qual no es va casar la veïna amb un arquitecte anglés amb qui va tenir una llarga relació, o saber què va passar en un campionat europeu d’ebenistes en què havia participat l’avi. Uns anhels que corresponen amb els principals fils narratius que es van entrellaçant per conformar la novel·la, i que l’autor ha fragmentat, aprofitant l’estructura en capítols, per tal de mantenir el misteri sobre els elements essencials que els expliquen fins el final. Al mateix temps, mitjançant aquests personatges i els seus somnis, s’hi perpetra una certa reivindicació de la innocència i de la bondat que pot semblar un tant ingènua en alguns casos, però que no s’aparta del to general de l’obra: a favor dels actes gratuïts i lliures, en contra de la filosofia de vencedors i vençuts; o sobre el fet que, sovint, sabem molt més d’aquells que són considerats importants que no dels que tenim més a prop o d’aquells dels quals descendim.

Tanmateix, en alguns moments la novel·la fa més la sensació d’un exercici d’estil que no d’una narració a l’ús, fins al punt que la història, els personatges, les seues vivències i les seues relacions, queden en un segon pla, no en són la prioritat. D’aquesta manera, es cau en la pura pirotècnia, en l’efectisme per l’efectisme, sense una motivació que puga explicar-lo. Per exemple, el propi títol: una paraula que no existeix ni tampoc apareix ni una sola vegada en tota la narració, i que cal anar a l’anterior obra d’Elorriaga per trobar-la citada com a títol fictici d’una obra que s’hi esmenta. O com acabar un capítol deixant en suspens la frase Això del rosari va ser una cosa molt i començar el següent amb curiosa. Aquesta armari…, sense que trobem cap justificació al respecte. Elements, doncs, que ens semblen totalment sobrers, de vegades fins i tot ingenus, però que no arriben a llastar una novel·la bella i rara, en el bon sentit de la paraula.