Vés al contingut

Acte de violència

Portada

Slavoj Žižek
Violència
Traducció de Concepció Iribarren
Empúries, Barcelona, 2009

En l’era dels filòsofs mediàtics, Žižek n’és un amb fama de políticament incorrecte. I potser tampoc no és per a tant, tot i que sembla evident que l’autor s’agrada en aquest paper, i que juga amb certa fruïció a encarnar-lo. Sobretot, posant el dit en les nafres que més couen de la societat occidental i del sistema capitalista, exhibint-ne les vergonyes, i resituant com a opció triada moltes d’aquelles qüestions que hem acabat assumint com les úniques viables o, si més no, com les millors possibles. En el cas de Violència, aquest plantejament es tradueix en una proposta intel·ligent, que proporciona abundant matèria de reflexió més enllà de la major o menor sintonia amb les tesis que l’autor hi defensa. Amb un discurs que no busca tant aportar solucions com problematitzar les nostres seguretats, posant en dubte els pilars de la nostra modèlica societat occidental.

La premissa de Žižek parteix d’una comparació: l’expressió més pura, més efectiva, de la ideologia és aquella que la societat entén com a postura neutra; com un estat natural de les coses. Mentrestant, aquesta mateixa societat anomena ideologia únicament aquella que és minoritària, la que s’hi oposa, la que discrepa –l’autor en podria obtenir un exemple molt clar de la política espanyola: la unanimitat amb què es parla de nacionalistes i no nacionalistes quan es fa referència, per exemple, al País Basc. Amb la violència ocorre el mateix: la que Žižek anomena subjectiva –perquè és fàcil d’identificar amb un subjecte concret– és en realitat l’única que veiem: fonamentalisme religiós, terrorisme, disturbis a les perifèries de les grans ciutats, etc. En canvi, n’ignorem la forma més efectiva: l’objectiva o sistèmica, que sorgeix del propi sistema i n’assegura la pervivència. A propòsit d’això, l’autor carrega contra els que ell anomena comunistes liberals –George Soros o Bill Gates en serien dos exemples– que amb una mà donen una part d’allò que amb l’altra roben, que engeguen sentides campanyes humanitàries pel tercer món mentre les seues empreses hi construeixen les estructures que maten de fam milions de persones, que es mostren sincerament preocupats de la violència mentre en són agents de la més eficient.

Inevitablement, la política de la por és una altra de les idees que apareix de manera recurrent en el discurs de Žižek. L’autor hi fa servir l’exemple d’una pel·lícula de M. Night Shyamalan –The Village– per tal d’explicar un concepte que a nosaltres ens remet també a la novel·la de Coetzee Esperant els bàrbars: la invenció d’un enemic exterior per tal de reforçar el control interior, el sentiment de necessitat de protecció com una forma d’assegurar la voluntat de sotmetiment a un poder que es postula com a defensor. Lligat a açò apareix la figura de l’Altre, a qui tolerem mentre siga lluny, que provem de buidar de contingut perquè no siga Proïsme. Això explica, per exemple, que ens coste menys emocionalment matar milers de persones amb un bombardeig a l’altra banda del món que saber de la tortura d’una de sola a qui podem posar cara i ulls. Especial atenció mereixen ací les reflexions que l’autor dedica al llenguatge. Žižek recorda fins a quin punt és un creador d’essències i, com a tal, un altre agent de violència. Fins a quin punt substantius com occidental, oriental o jueu –referits a la figura de l’Altre, especialment de l’Altre que cal combatre– no remeten a l’individu, sinó a un conjunt de trets, de prejudicis, d’estereotips: a la construcció que n’hem fet –normalment des de lluny.

Violència és una obra farcida de preguntes, en què no es dóna ni una sola resposta. I pessimista; tant, que el discurs que s’hi articula dibuixa un cercle tancat, que es retroalimenta: qualsevol sistema és violent per naturalesa i l’individu pot fer ben poc per trencar aquesta violència. Els actes de rebel·lia són absolutament inútils perquè el propi sistema els contempla, hi van implícits, el nodreixen. Així les coses, l’única opció viable –d’acord amb Žižek– és la inacció, la no actuació portada a l’extrem com en una mena de Bartlebisme. L’autor, però, no cita l’obra de Melville com a exemple, sinó que recorda Houllebecq –les concomitàncies són evidents– i també el Saramago d’Assaig sobre la lucidesa, on es planteja la hipòtesi d’unes eleccions en què una important majoria votés en blanc, i la reacció previsiblement poc democràtica d’un govern democràtic. Nosaltres hi hem recordat l’Acte de violència de Pedrolo, i aquell eslògan que circulava per la ciutat: “És molt senzill: quedeu-vos tots a casa”.