Ex-Libris

cc

26-03-10
Publicat en Posdata

etiquetes

, , ,

pdf print mail
delicious facebook twitter

Literatura del deliri

Portada

W. G. Sebald
Vértigo
Traducció de Carmen Gómez García
Anagrama, Barcelona, 2010

Un dels atractius indiscutibles de les obres de Sebald és la incitació constant: la de la literatura que mai no acaba en ella mateixa, sinó que s’expandeix teixint connexions amb referents diversos. El saber literari de l’autor, doncs, no es tradueix en exhibicionisme o en indigestió per excés de dades erudites, sinó en la capacitat de portar el lector a indagar en altres mons fora del llibre que està llegint. En un segon plànol hi ha, també, la qüestió formal: l’híbrid textual que conforma sempre les seues obres, inclassificables des del punt de vista del gènere. En Vértigo, per exemple, l’aparença externa pot remetre a un recull de quatre narracions; però, la realitat és que en la prosa hipnòtica de l’autor alemany es combinen —de manera natural i sense límits precisos—el relat de viatge, l’assaig, la investigació literària, el dietari, la història novel·lada o la biografia. Això, i la dissolució constant de la frontera entre realitat i ficció, la tendència essencial a la digressió, i la bellesa de la prosa, en són els trets més distintius i recurrents.

El viatge torna a ser el fil conductor en Vértigo; i ens hi trobem novament amb aquella col·lecció d’imatges —fotografies, dibuixos, retalls de premsa, factures de restaurant, etc.— disseminades al llarg del text, a manera de relíquies recollides en la ruta per a evidenciar la veracitat d’allò que se’ns està contant. El narrador, una mena d’alter ego de l’autor, és un viatger en el doble sentit de la paraula —el físic i l’interior— que es mou sota el signe del deliri. El deliri consistent a elevar la coincidència a la categoria de causa o de conseqüència; més encara, a connectar successos independents i allunyats, i situar-los en una mateixa seqüència lògica: “Estuve sentado en una mesa próxima a la puerta abierta de la terraza, con papeles y apuntes extendidos a mi alrededor, haciendo líneas de conexión entre sucesos que distaban mucho entre sí y que a mí me parecían formar parte del mismo orden”. La recurrència paranoica de situacions que cal interpretar; el deliri, doncs, com un univers creatiu.

Sebald alterna el punt de vista narratiu dels textos que conformen l’obra. Així, el primer relat refereix part de la biografia d’un escriptor —ocult sota el seu vertader nom— conegut, entre altres coses, per ser un gran viatger. El segon, porta el narrador de Viena a diversos llocs del nord d’Itàlia —un país molt present en tot el llibre. Un tercer narra breument l’estada de Kafka en alguns dels llocs que han estat protagonistes del relat anterior —reinterpretat, així, com la narració del procés d’investigació per escriure aquest. I un quart i últim relat, que explica el viatge del narrador al seu poble natal, referit amb un lacònic W., però que la solapa identifica com Wertach (Alemanya).

El viatge i el deliri convoquen tant personatges anònims com històrics. Aquesta és, potser, la causa que es trobe Lluís II de Baviera al Gran Canal de Venècia. O l’explicació de les trobades casuals —però reiterades— amb dos joves a cada ciutat que recorre, que semblen seguir-lo i vigilar-lo des de la distància. O del fet que els efectes de la memòria es traduïsquen sovint en imatges quasi al·lucinatòries que, des del passat, se sobreposen a les del present quan passa per alguna zona que ha estat escenari de l’esdeveniment rememorat. O que se succeïsquen les escenes en què el narrador sembla perdre el contacte amb la realitat durant un temps indeterminat. Coincidències, deliris, al·lucinacions: com els dos joves bessons que pugen amb els seus pares a un autobús que va camí de Riva, i que són exactes —com intenta explicar-los infructuosament— a Kafka de jove. Un Kafka que, casualment, va passar tres setmanes de 1913 a un sanatori hidroteràpic d’aquella mateixa ciutat. Com la visita a Klosterneuburg per tal de trobar-se amb el poeta esquizofrènic Ernst Herbeck; un relat que ens remet a la seua obsessió per Robert Walser, però que també ens porta inevitablement a relacionar-lo amb allò que sobre Walser va escriure Vila-Matas —uns anys després— en Doctor Pasavento.

© Pere Calonge
26.03.10 | Publicat en Posdata
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)