Ex-Libris

cc

17-05-13
Publicat en Posdata

etiquetes

, , ,

pdf print mail
delicious facebook twitter

Contra el temps

Portada

Joseph Brodsky
En una cambra i mitja
Traducció d’Anna Torcal i Salvador Company
Publicacions de la Universitat de València, València, 2013

D’acord amb allò que estipulava la cèdula municipal d’habitatge de Sant Petersburg, els tres membres de la família Brodski tenien dret a una cambra i mitja: ni més ni menys. La meitat que habitava el jove Iòsif Aleksàndrovitx estava connectada a la cambra dels pares per dos arcs que ell provava d’omplir per aconseguir un cert grau de privacitat. Només una certa privacitat, perquè el contrari hauria suposat una denúncia segura. Maletes, prestatgeries, i fins i tot el projecte —evidentment, mai realitzat— d’un aquari de tres metres i mig d’alt havien de servir a aquest propòsit. Anys després, des de l’exili als Estats Units i convertit ja en Joseph Brodsky, l’escriptor prova de rememorar aquest particular lloc físic de la seua infantesa i joventut; i també —i sobretot— aquells que l’habitaven. Fer-los reviure, retornar-los del passat al present de l’escriptura. El resultat és una petita joia, una perla d’alta literatura. Un híbrid, que oscil·la constantment i amb naturalitat entre una vessant narrativa i una altra que cal adscriure a l’assaig més canònic. Narrativa, d’una banda, en allò que té de relat del passat que tots tres van compartir en aquella cambra i mitja; amb una voluntat evident de fer memòria i amb una minuciositat sorprenent a l’hora de descriure aquell univers: colors, taques d’humitat, i armaris plens d’objectes que compara amb “el nostre subconscient col·lectiu”. I assaig, de l’altra, per la reflexió constant sobre temes diversos; especialment, sobre la capacitat de la memòria i de l’art —inclòs el de la prosa— a l’hora de provar de reviure el passat. Reflexió en procés, que encadena idees seguint el flux del pensament; seguint, de fet, els mateixos mecanismes de la memòria, les anades i vingudes, les llacunes, les associacions d’idees. Més enllà de la narrativa o de l’assaig, però, hi ha també la poesia: molta poesia en aquesta prosa de poeta, que condensa, que suggereix i que enlluerna. Tan atenta al detall com a la tria de la paraula. En què la mirada del poeta que és ara es confon sovint amb la del nen que va ser.

L’estímul de la creació literària és la mort dels pares, i la recança de no haver-los pogut acompanyar en els últims moments de les seues vides, en els onze o dotze anys que feia que no els veia per la seua condició d’exiliat. Diu l’autor que aquesta situació no li provoca sentiment de culpabilitat —tot i que no és difícil de llegir entre línies— sinó més aviat un altre de més egoista: el de no haver pogut aprendre en ells coses sobre el propi futur. I, tanmateix, més endavant fa explícit el material de què es basteix, en part, el text: “Els pobres tendeixen a fer-ho servir tot. Jo faig servir el meu sentiment de culpa”. L’autor hi contraposa el sentit d’autonomia dels joves al d’unitat, i constata que estem programats per a anar-nos-en de casa, per a volar. L’ocell abandona el niu, perquè és el seu destí i la seua obligació; se’n construeix un de propi, i un dia s’adona que el vell niu i aquells que li van donar la vida han desaparegut. “Aquell dia se sent com un efecte que tot d’una no té causa”; més encara, descobreix que “un efecte no pot reconstruir la seua causa”. La memòria recorda detalls, i potser tria quins en vol recordar sense cap control de part nostra: el primer número de telèfon o una clau d’acer inoxidable, incòmoda de dur a la butxaca, que obria una porta alta i blanca. “Allò que la memòria té en comú amb l’art és l’habilitat per a la selecció, el gust pel detall. […] La memòria conté precisament detalls, no la imatge completa; els moments culminants, si voleu, no l’espectacle sencer”. Amb aquesta premissa, és difícil confiar a una cosa tan fràgil i inexacta la tasca de refer el passat, aquella cambra i mitja i els seus habitants. L’autor pot escoltar encara els consells dels pares, les seues ordres i admonicions, però no són més que fragments esparsos d’un tot que es nega a ser recuperat amb l’única arma de la memòria. Es tracta, en definitiva, d’una guerra contra el temps: reconstruir en el paper el que queda de memòria, abans que la bomba no esclate, “una bomba de temps, que fa estelles fins i tot la memòria de les persones”.

En una cambra i mitja és el text, intens i emocionat, d’un fill. I un text per a uns pares. Hi són ben presents, fins i tot en aquelles consideracions que s’aparten del tema estricte de la memòria. Així, per exemple, en la crítica política cap a un règim que —entre altres coses— mai no els va permetre eixir del país perquè pogueren visitar-lo als EUA. O en la reflexió sobre la tria lingüística, associada a la condició d’exiliat: Brodsky va continuar escrivint poesia en rus, però va adoptar l’anglés per a l’assaig. Tot això va evidenciant quin és, més enllà del sentiment de culpa, l’altre ingredient bàsic del text: una veritable declaració d’amor als pares, a més d’una demostració d’agraïment. Els agraeix no només la vida, sinó també el fet d’haver fracassat a convertir-lo en un ésser obedient i lleial al règim, en un esclau. Al capdavall, diu, van tenir tant d’èxit que l’estat es va veure en la necessitat d’expel·lir-lo.

© Pere Calonge
17.05.13 | Publicat en Posdata
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)