Les persones de Pessoa

Unit inevitablement a la ciutat de Lisboa (l’estàtua que seu per sempre més al Chiado, mirant de reüll el seu “oblidat” Camões), representant literari i vital del tòpic que s’ha atorgat injustament als portuguesos com és la saudade, freqüentador de l’ocultisme, implicat en l’assassinat del satanista Aleister Crowley que al final només va quedar –sembla– en broma macabra. Profeta del Sebastianisme i del V Império, de l’arribada d’un Supra-Camões, va beneir –si més no inicialment– les dictadures de Sidónio Pais i de Salazar. Incansable fumador i bevedor d’aiguardent, amb una por obsessiva a la bogeria, persona distant i solitària, i amb un univers que es va reduir als carrers de la Baixa lisboeta, ciutat d’on a penes mai va eixir. Fernando Pessoa és l’evidència del fet que, en no poques ocasions, és impossible separar una obra de la vida de l’autor, separar l’home que viu de l’home que escriu. Més encara si, com és el cas, aquesta personalitat i aquesta vida conformen un relat literari tan atractiu que té tants lectors o més que la important obra de ficció que va originar. La mateixa invenció dels heterònims s’ha de llegir, al mateix temps, com una mostra extrema del joc ficcional en la literatura i com una necessitat vital i fins a cert punt patològica de donar eixida a les diferents cares d’una personalitat molt complexa.

Per això, un dels grans encerts d’Un corazón de nadie, l’antologia que ha publicat Ángel Campos, és haver trobat l’equilibri entre la necessitat d’informació complementària i el respecte per l’obra de ficció, la voluntat de prioritzar aquesta. Al pròleg, de fet, la presentació s’ha reduït a poc més de trenta pàgines d’informació sobre la biografia de l’autor i sobre la formació literària i la significació de cadascuna de les diferents persones del drama pessoà: els heterònims. “Avui sóc el punt de reunió d’una petita humanitat tan sols meua”, diu Pessoa d’allò que tantes vegades se n’ha dit màscares, però que són les realitats d’un ser fragmentat i complex, tan contradictori que mai podria limitar-se al camí únic. Heterònims, pseudònims, semiheterònims (Bernardo Soares i el Desassossego) i altres persones (pessoas, en portugués) creades pel prolífic autor –a la seua prematura mort va deixar l’astoradora xifra de 27.543 documents acumulats en el famós “bagul ple de gent”, la gran majoria desordenats i encara inèdits–, converteixen la selecció d’una antologia coherent en una tasca difícil. Campos ha optat pels quatre heterònims “canònics” de la producció poètica en portugués de Pessoa: Alberto Caeiro, el gran mestre, i els seus deixebles Álvaro de Campos, Ricardo Reis (personatge feliçment recuperat per a la ficció per Saramago en una de les millors novel·les contemporànies) i un Fernando Pessoa a qui hem d’entendre com una part més –i no necessàriament la més important– d’aquest drama em gente. D’aquests, Caeiro és el més representat, amb bona part de la seua obra, i és justament el poeta ortònim Pessoa el que tanca l’antologia amb una proporció menor.

El lector que s’acoste a aquesta mostra de l’univers pessoà, a més de gaudir de la versió en portugués dels poemes antologats, trobarà el plaer afegit de veure encapçalats cadascun dels quatre poemaris per una introducció que aprofundeix en el respecte pel drama tal i com va ser concebut. Perquè si al pròleg s’ha fet l’esforç de reduir la presentació al mínim, ara són les opinions i les crítiques que cadascun dels “poetes del grup” va fer de la resta les que serveixen de presentació de les característiques individuals de cada heterònim, al mateix temps que ens mostren, en diàleg, la seua indefugible interdependència. I, amb aquestes, les citacions en què Pessoa dotava d’una biografia i fins i tot d’aspecte físic a cadascun dels seus poetes (“Alberto Caeiro […] Era d’estatura mitjana […] Tenia el cabell d’un ros pàl·lid i els ulls blaus”). Són les diferents peces d’un trencaclosques que ha de ser llegit des de la seua totalitat, i que Campos completa amb tres apèndix. Si deixem de banda el tercer –un text de José Antonio Llardent sobre Álvaro de Campos– els altres dos són imprescindibles per entendre el fenomen dels heterònims: el primer recull dues cartes molt divulgades en què Pessoa n’explica al seu amic Casais Monteiro la gènesi, recorrent en moltes ocasions al llenguatge psiquiàtric que tan bé coneixia (“L’origen dels meus heterònims és el profund traç d’histèria que existeix en mi […] la meua tendència orgànica i constant per a la despersonalització i per a la simulació”); al segon, “Notas para a Recordação do meu Mestre Caeiro”, Álvaro de Campos narra la trobada del mestre amb aquells que seran els seus deixebles, en un text en què podem contemplar els principals poetes de Pessoa amb les seues característiques individuals, però al mateix temps en interacció i polèmica. I aquesta és, a fi de comptes, una bona manera d’arrodonir una tria coherent i oferir-la al lector: explicar-la des de dins mateix del món complex que representa.