Ex-Libris

cc

21-02-14
Publicat en Posdata

etiquetes

, , ,

pdf print mail
delicious facebook twitter

La ciència contra la superstició

Portada

Martí Domínguez
El somni de Lucreci
Proa, Barcelona, 2013

Hi ha, en essència, dues possibles maneres d’explicar l’home i el món que l’envolta: la ciència i el mite. En aquest últim, cal incloure també la narració que fa la religió d’un món creat per una divinitat, per un déu totpoderós que té cura de les seues criatures. Una explicació fins a cert punt tranquil·litzadora, que descarrega l’home de moltes responsabilitats; la de la ciència, en canvi, el deixa completament sol enmig de l’Univers, desemparat de qualsevol tutela i responsable únic dels seus actes. En certa mesura, doncs, són comprensibles les reticències d’homes i dones de totes les èpoques a assumir aquesta condició. Unes reticències que se sumen a les de l’església com a institució que és conscient que posar en qüestió el dogma equival a minar les bases del seu poder. Al capdavall, la dialèctica entre aquests dos relats de la naturalesa humana es materialitza en un autèntic “combat de la ciència contra la superstició”; i, de manera més general, en una lluita per la llibertat de pensament.

A partir d’aquest plantejament inicial, la tesi de l’obra de Martí Domínguez és que la visió moderna de l’home, deslligada ja de la tutela de déu i de l’església, arranca amb Titus Lucretius Carus, Lucreci, i el seu De rerum natura. Un immens poema filosòfic en sis cants que seria —d’acord amb això— el germen d’un corrent de pensament i d’interpretació del món que, des d’ell, ha arribat fins als nostres dies per un difícil camí de més de dos mil anys, ple d’obstacles i de giravolts. “Res no ha eixit mai del no-res pel poder diví”, escriu Lucreci en la seua magna obra, que l’autor considera el primer esforç amb cara i ulls per explicar el món de manera crítica, des dels postulats científics i no d’acord amb les creences i la superstició. Una veu actual, malgrat els vint segles transcorreguts; darwinià molt abans de Darwin, que substitueix les velles cosmogonies per una visió crítica i racional del món i de l’ésser humà, alliberada de la religió i del paper que la creació atorga als homes. Domínguez creu que “per aquesta actitud esquerpa, analítica, plena de pessimisme, i alhora profundament materialista i atea, la seua obra ha estat molt contestada i perseguida al llarg del temps”. De fet, el silenci sobre Lucreci durarà fins al segle XV, quan es descobreix i es recupera en un monestir alemany una còpia del De rerum natura, que enlluernarà els autors del Renaixement, primer, i de la Il·lustració, després; i els ecos de la qual arribaran fins als nostres dies per mitjà sobretot de les teories sobre l’evolució.

L’obra s’organitza en forma de recorregut històric pels noms que han marcat aquest camí; tant els més coneguts —Lucreci, Galileu, Linné, Diderot, Voltaire, Rousseau, Darwin o Mendel— com els que injustament han quedat en un discret segon pla —on destaca especialment l’atractiva figura d’Erasmus Darwin, l’avi de Charles, i la curiosa circumstància que el propi nét hauria contribuït decisivament a silenciar-lo. Però, més enllà de la confrontació entre ciència i dogmatisme, que n’esdevé el nucli temàtic central, a l’obra s’entrecreuen alguns temes secundaris més o menys evidents. Com la relació entre ciència i literatura —o, si es vol, de manera més general, entre la ciència i la forma que es tria per tal de divulgar-la—, i es lamenta un hipotètic “desinterès dels homes de lletres per tot allò que tinga un contingut científic”, que no es planteja mai, en canvi, en la direcció oposada. El paper que juguen els condicionants de tot tipus —del context històric, els familiars o fins i tot les enveges i rivalitats personals— en algunes decisions, línies de treball científic, postures ideològiques o interessos intel·lectuals. Els mecanismes de transmissió del saber; o la influència de l’atzar en alguns esdeveniments que han canviat el món per sempre més.

El Jo és present en l’obra —a més de la introducció i l’epíleg— sobretot en la primera part, aquella que es refereix més directament a Lucreci i a la seua obra. En canvi, es difumina progressivament a mesura que hi avancem, fins a desaparèixer pràcticament del tot, o retornar només de tant en tant, amb comptagotes. En aquest cas, doncs, l’autor no és ell mateix la matèria del seu llibre; ni El somni de Lucreci un assaig en el sentit montaignià del terme, sinó una obra divulgativa: escrita amb una evident destresa narrativa, això sí; amena, didàctica i que convida a la reflexió. Una reflexió que ens porta a concloure que, més de dos mil anys després de Lucreci, la lluita contra el dogmatisme religiós no ha acabat, com demostra, per exemple, la intoxicació creacionista. En el fons, continuem resistint-nos a assumir allò que som; a assumir que no som més que “un nyap evolutiu, curiós i fascinant, però, al capdavall, un nyap, un grandíssim nyap”.

© Pere Calonge
21.02.14 | Publicat en Posdata
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)