Vés al contingut

La llei dels ous de la padrina

Portada

Marta Rojals
Primavera, estiu, etc.
La Magrana, Barcelona, 2011

És l’efecte de tornar a entrar en una habitació després de molts anys, i comprovar com el teu record n’havia magnificat les dimensions. El descobriment, amb l’edat, que les coses no són ben bé com les veies d’infant. I una llei que té molt a veure amb la història que explica la magnífica primera novel·la de Marta Rojals, feta de retorns, de retrobades i de replantejaments. De l’intent de mirar les coses amb uns altres ulls, de revisar-ne les autèntiques dimensions, començant per un mateix: qui som, què volem ser i què ens fa ser allò que som. Amb la identitat i la pertinença, doncs, com a part essencial de l’obra. L’argument explica com l’Èlia torna al poble el dia de Tots Sants per fer la visita obligada al cementeri i passar uns dies amb la família. Té trenta-quatre anys i està immersa en una crisi: la parella l’acaba de deixar, el treball en un despatx d’arquitectura penja d’un fil, i el poble hauria de servir-li de parèntesi per posar ordre a la seua vida. Però la sensació —i la sorpresa— és que aquell petit lloc de la Ribera d’Ebre que va deixar fa anys per marxar a Barcelona té molt més a veure amb ella del que mai hauria volgut reconéixer. Així doncs, el present de la novel·la es desenvolupa en uns pocs dies de novembre i en els festius de finals de desembre i principis de gener. Però, hi ha també el passat: el que la protagonista recupera mentalment a partir dels estímuls que li proporciona el poble.

D’acord amb aquest plantejament, no és fàcil explicar de què parla Primavera, estiu, etcètera sense recórrer a determinats llocs comuns: la nostàlgia, l’amor i el desamor, el retrat generacional, les relacions familiars, l’educació sentimental, les arrels, la confrontació de la vida rural i la urbana. I la sospita que és la pròpia autora qui ens parla en la veu d’Èlia; que es tracta d’un relat amb trets autobiogràfics. I potser sí, que l’obra s’ocupa de temes perillosos, per l’ús que tradicionalment se n’ha fet o per massa rebregats. Però hi ha literatura, en majúscula; el tractament plenament literari d’aquests i d’altres temes, allunyat del tòpic. I amb una mestria que provoca que tornem a la coberta a rellegir el nom de l’autora i a sorprendre’ns de no haver-lo escoltat abans. Una mestria que converteix la novel·la en una obra de referència.

Pel que fa a l’estil, destaca la mesurada conjunció d’humor i drama, amb una subtil ironia que recorre l’obra de cap a cap; la cura en l’ús sempre complicat de la nostàlgia; i, sobretot, el tractament de l’oralitat en tots els seus tons, a partir de combinar diverses tècniques narratives. I amb l’aposta per un registre dialectal que, lluny de ser un tret arqueològic o efectista, està plenament justificat i s’integra de manera natural en el relat. Català de la Ribera d’Ebre, que l’autora fa servir sense complexos per a fer parlar —naturalment— els seus personatges. Fins i tot modulant-lo en una espècie de gradació en funció de cada personatge concret: de l’edat i de la major o menor relació amb el poble, sobretot.

La novel·la és, doncs, la crònica d’una crisi. De parella, laboral i, sobretot, una crisi personal que n’és en part —però només en part— conseqüència. El relat de la revisió mental de la història passada justament allà on es va esdevenir, i del replantejament de la present i de la futura. Un procés més intern que extern, que té a veure amb l’assumpció de la maduresa. I una doble mirada. Cap al passat: oportunitats perdudes, somnis que ara es veuen ingenus, camins equivocats. I cap al futur: què es vol, realment; quina és l’essència del joc i fins on s’està disposat a jugar. Amb un inevitable component costumista, fruit del dibuix tan acurat de personatges i d’ambients: el poble, el parlar del poble, els habitants recognoscibles del poble. Però també el relat d’una història d’amor; un fil que sorgeix a poc a poc, però que creix progressivament per acabar imposant-s’hi —potser massa i tot. I una novel·la generacional, amb Joy Division en la banda sonora. En definitiva, una obra polièdrica i absorbent, que atrau el lector, l’hi atrapa. D’aquelles a les quals se’ls acostuma a aplicar el verb devorar, perquè sembla més apropiat al tipus de lectura que se’n fa.