Ex-Libris

cc

11-04-14
Publicat en Posdata

etiquetes

, , ,

pdf print mail
delicious facebook twitter

Diari de guerra

Portada

Gaziel
De París a Monastir (1915)
Libros del Asteroide, Barcelona, 2014

En octubre de 1915, Gaziel inicia un viatge des de Barcelona —passant també per Itàlia i Grècia— fins a la ciutat de Monastir, en Sèrbia, com a cronista de la I Guerra Mundial per a La Vanguardia. A partir del seu periple, l’autor escriu una sèrie de textos que es publiquen per separat en el periòdic barceloní entre novembre de 1915 i març de 1916. Uns textos, però, que són molt més que unes cròniques o uns reportatges periodístics a l’ús: són literatura de la millor estirp. Potser per això, triats i revisats, veuran la llum per primera vegada en forma de llibre el 1917, com ja havia passat abans amb les anotacions del Diario de un estudiante en París. Assaig, llibre de viatges, dietari, novel·la d’aventures: De París a Monastir no és pròpiament cap d’aquests gèneres, però tots hi són d’alguna manera i al mateix temps; sense perdre de vista que també hi apareixen gèneres més típicament periodístics com l’entrevista, la crònica o el reportatge.

“Nada más fácil que contar aventuras; nada tan difícil como salir en busca de ellas y, una vez halladas, soportarlas con ánimo sereno”, hi llegim. De fet, en moltes ocasions, el tema és el propi viatge: la narració de les peripècies associades al fet de voler creuar el mediterrani convertit en un polvorí assetjat pels submarins alemanys. Per damunt de tot, però, destaca la qualitat de la seua prosa. I la personal elaboració literària d’uns textos que esdevenen, així, un autèntic plaer per al lector, independentment del tema concret de què tracten en cada moment. Potser, una de les proves més decisives de la qualitat d’una obra literària: allò que hem convingut d’anomenar estil. L’altra prova irrefutable és la capacitat d’apropar-se a l’ésser humà enmig del caos bèl·lic, i extraure’n aquella part essencial que perdura independentment del context. Un punt de vista humanista, que individualitza allà on la majoria es limitarien a parlar de masses. Així, hi ha una evident voluntat literària en la seua prosa; però també una voluntat moral, tant o més evident. Alta literatura, i compromís ètic amb allò que viu i que descriu: “debemos procurar que la obsesión de la guerra no nos embote el instinto de las realidades más puras”, hi escriu. I aquesta sembla ser realment la seua divisa.

Gaziel s’entrevista amb alguns dels actors principals del conflicte, explica les causes larvades d’una tensió que la major part d’Europa no acaba d’entendre; però, al mateix temps, mai no deixa de situar el focus en la gent del carrer: en la vida, en els decorats, en la quotidianitat de la gent anònima. La guerra, fins pràcticament les darreres pàgines del volum, és una presència inconcreta; se’n sap de l’existència a partir de les conseqüències que comporta, però l’autor no ens la fa mirar als ulls ben bé fins la seua arribada a Sèrbia. A mesura que el viatge avança, però, creix la tensió de la prosa. Potser, quan més endins del forat negre de la guerra, menys va poder evitar que aquesta li atordira l’instint; quan més s’apropa el relat a Monastir, la seua prosa és menys brillant; inevitablement, diríem, com si s’encomanara de l’infern que hi viu. Com si la terrible visió dels refugiats incapacitara l’estil lluminós i juganer que ha mostrat en la resta dels textos. En aquest context, de fet, l’últim capítol —escrit ja des del vaixell que el porta de retorn— contrasta de manera evident amb les pàgines que l’han precedit, perquè hi torna a enlluernar la capacitat analítica de l’autor. Un dels millors capítols de l’obra, sense dubte, que funciona com a epíleg i com a síntesi del que ha viscut i del que ha escrit; però que també es pot llegir com a text independent, una reflexió al voltant de què significa escriure sobre uns fets en el mateix moment en què aquests ocorren, i la relació entre aquesta lectura en present i la que en faran les generacions futures: “Cuando se trata de la actualidad, somos curiosos y miopes como niños; cuando se trata de lo que fue, indiferentes y fríos como divinidades”.

Abans, però, hem pogut llegir les intenses pàgines dedicades a Grècia, i la impressió del jove que hi arriba per primera vegada, imbuït dels clàssics, per topar de cara amb la brutalitat de la Grècia real, de la Grècia de 1915; un país ple de ruïnes, on la més important i abundant de totes és la seua societat civil. El xoc amb la realitat, l’escletxa insalvable amb la imatge literària, el contrast entre el pòsit clàssic del viatger i el consegüent desengany: “Nuestro despertar ha sido demasiado brusco […] ¡qué salto tan tremendo de los abuelos ilustres a los nietos obscuros!”. El relat multicolor de l’estada a Salònica, la Babel del segle XX, i el desembarcament de les aliades, com les anomena l’autor: l’arribada d’un vaixell carregat de prostitutes en aquell port, en un capítol divertit i ple d’aromes. La sorpresa de l’expedició —“Y puesto que los romanos en guerra no van esta vez a buscar a las Sabinas, de ahí que las Sabinas anden corriendo el mundo en pos de los romanos dispersos”—, la descripció de les dones en qüestió, o l’estranya comunió entre Eros i Tànatos.

L’autor afirma que no l’interessa el valor històric ni la significació pòstuma del conflicte —conscient de la manca de la perspectiva necessària, de la impossibilitat de veure-ho en aquell precís moment—, sinó el detall, l’anècdota, l’evolució, la quotidianitat. Contra aquells que en el futur escriuran sobre innocents i culpables, sobre aliats i enemics, sobre nacions; explicar el dolor viu, el dolor en la persona concreta, en l’individu. La bogeria, la misèria i el terror, els refugiats famolencs que ho han perdut tot. Cent anys després, Gaziel continua enlluernant, sobretot pel seu estil. Per l’exactitud de les seues anàlisis, per la consciència del moment històric que viu, per la capacitat per a fixar-se en el detall i extraure’n matèria literària. Però també per un contingut ple d’honestedat periodística.

© Pere Calonge
11.04.14 | Publicat en Posdata
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)