Ex-Libris

cc

21-10-05
Publicat en Posdata

etiquetes

, , ,

pdf print mail
delicious facebook twitter

Nines russes

Albert Sánchez Piñol
Pandora al Congo
Edicions La Campana, Barcelona, 2005

La pell freda és ja, per mèrits propis, una fita de la literatura catalana actual. Un llibre que va aparéixer discretament a les llibreries, destinat a passar desapercebut o a morir colgat pel munt de novetats que s’hi afegeixen a les taules cada dia. Però tan discretament com va arribar, va començar a obrir-se pas en un camí que l’ha portat a esdevenir un fenomen pel que fa a vendes, amb el recolzament majoritari de la crítica i amb traducció a vint-i-quatre llengües. Amb aquests precedents, no és d’estranyar l’expectació generada al voltant d’una nova obra de l’autor; però Sánchez Piñol, lluny de sentir el vertigen propi d’aquests casos, ha lliurat a lectors i crítica una novel·la que ve a dissipar els possibles dubtes que quedaren encara entre els més puristes. Una novel·la que situa l’acció a cavall entre el Congo i Londres, en un període de temps que coincideix aproximadament amb el de la I Guerra Mundial, i que s’ha bastit sobre una treballadíssima estructura narrativa.

És, segurament, aquesta estructura allò que primer crida l’atenció del lector de Pandora al Congo: una construcció que va obrint, successivament, diferents nivells, com un joc de nines russes que no es fa visible en tota la seua complexitat fins a les últimes pàgines. I això ha de servir per explicar una història que és moltes històries al mateix temps: la d’una expedició al Congo dels germans Craver, dos aristòcrates anglesos, en busca de diamants; la història de Marcus Garvey, un dels integrants d’aquella expedició, que ell mateix explica des de la presó on està tancat esperant ser jutjat per l’assassinat dels Craver; la de Thomas Thomson, escriptor novell contractat per l’advocat de Garvey per recollir el testimoni d’aquest sobre allò que de veritat va ocórrer al Congo i convertir-ho en un relat que ajude en la seua defensa; la història de la novel·la que en farà Thomson, i els resultats que se’n derivaran. I, sobretot, una història d’amor que haurem de qualificar d’impossible, segurs que en poques ocasions haurà estat més justificat l’ús d’una expressió que sona tant a tòpic.

Però el que de veritat sobta de Pandora al Congo –o potser a hores d’ara ja no tant– és l’ofici d’un narrador que sap conjugar amb mestria elements propis dels grans novel·listes clàssics d’aventures –de Verne a Stevenson, passant per Twain o London– i d’altres vinculats al fantàstic –Poe o Lovecraft hi són molt presents– amb reflexions metaliteràries, històriques, filosòfiques i antropològiques, que doten l’obra de diferents nivells possibles de lectura, de constants senyals al lector que tinga un mínim de predisposició a saber-los trobar i d’una ironia que recorre de dalt a baix tota la narració. Sánchez Piñol, a més, domina el tempo narratiu per dosificar-ne la informació, per crear unes expectatives que enganxen el lector a la història, mentre es permet el luxe de jugar constantment amb nosaltres, amb la nostra manera de llegir, mostrant-nos –de primera mà– quina és la força de la paraula escrita i la suggestió que és capaç de provocar.

Perquè en Pandora al Congo gairebé tot és aparença, fins i tot el gènere a què podríem estar temptats d’adscriure-la durant una part ben important de la narració. Efectivament, la novel·la –i la darrera part ho confirma d’una manera especial– també pot llegir-se com una metàfora de la literatura, de la capacitat d’aquesta per construir realitats, per generar sentiments; per fabricar uns enganys, uns jocs, que els lectors acceptem i en els quals participem de ple: “A la gent no l’interessa que els fets s’ajustin exactament a la veritat –va dir–. El que volen és que els commoguin”, hi podem llegir en un determinat moment. Un joc com el que la pròpia novel·la planteja, i que ens porta a una reflexió sobre la veritat i la mentida. Però també a un joc d’espills en què aquesta raça estúpida i superba que som els humans –i les colònies i la I Guerra Mundial en són dos bons exemples– ens podem veure reflectits en una altra raça desconeguda, sanguinària i amenaçant: els tècton.

© Pere Calonge
21.10.05 | Publicat en Posdata
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)