Nines russes

La pell freda és ja, per mèrits propis, una fita de la literatura catalana actual. Un llibre que va aparéixer discretament a les llibreries, destinat a passar desapercebut o a morir colgat pel munt de novetats que s’hi afegeixen a les taules cada dia. Però tan discretament com va arribar, va començar a obrir-se pas en un camí que l’ha portat a esdevenir un fenomen pel que fa a vendes, amb el recolzament majoritari de la crítica i amb traducció a vint-i-quatre llengües. Amb aquests precedents, no és d’estranyar l’expectació generada al voltant d’una nova obra de l’autor; però Sánchez Piñol, lluny de sentir el vertigen propi d’aquests casos, ha lliurat a lectors i crítica una novel·la que ve a dissipar els possibles dubtes que quedaren encara entre els més puristes. Una novel·la que situa l’acció a cavall entre el Congo i Londres, en un període de temps que coincideix aproximadament amb el de la I Guerra Mundial, i que s’ha bastit sobre una treballadíssima estructura narrativa.

És, segurament, aquesta estructura allò que primer crida l’atenció del lector de Pandora al Congo: una construcció que va obrint, successivament, diferents nivells, com un joc de nines russes que no es fa visible en tota la seua complexitat fins a les últimes pàgines. I això ha de servir per explicar una història que és moltes històries al mateix temps: la d’una expedició al Congo dels germans Craver, dos aristòcrates anglesos, en busca de diamants; la història de Marcus Garvey, un dels integrants d’aquella expedició, que ell mateix explica des de la presó on està tancat esperant ser jutjat per l’assassinat dels Craver; la de Thomas Thomson, escriptor novell contractat per l’advocat de Garvey per recollir el testimoni d’aquest sobre allò que de veritat va ocórrer al Congo i convertir-ho en un relat que ajude en la seua defensa; la història de la novel·la que en farà Thomson, i els resultats que se’n derivaran. I, sobretot, una història d’amor que haurem de qualificar d’impossible, segurs que en poques ocasions haurà estat més justificat l’ús d’una expressió que sona tant a tòpic.

Però el que de veritat sobta de Pandora al Congo –o potser a hores d’ara ja no tant– és l’ofici d’un narrador que sap conjugar amb mestria elements propis dels grans novel·listes clàssics d’aventures –de Verne a Stevenson, passant per Twain o London– i d’altres vinculats al fantàstic –Poe o Lovecraft hi són molt presents– amb reflexions metaliteràries, històriques, filosòfiques i antropològiques, que doten l’obra de diferents nivells possibles de lectura, de constants senyals al lector que tinga un mínim de predisposició a saber-los trobar i d’una ironia que recorre de dalt a baix tota la narració. Sánchez Piñol, a més, domina el tempo narratiu per dosificar-ne la informació, per crear unes expectatives que enganxen el lector a la història, mentre es permet el luxe de jugar constantment amb nosaltres, amb la nostra manera de llegir, mostrant-nos –de primera mà– quina és la força de la paraula escrita i la suggestió que és capaç de provocar.

Perquè en Pandora al Congo gairebé tot és aparença, fins i tot el gènere a què podríem estar temptats d’adscriure-la durant una part ben important de la narració. Efectivament, la novel·la –i la darrera part ho confirma d’una manera especial– també pot llegir-se com una metàfora de la literatura, de la capacitat d’aquesta per construir realitats, per generar sentiments; per fabricar uns enganys, uns jocs, que els lectors acceptem i en els quals participem de ple: “A la gent no l’interessa que els fets s’ajustin exactament a la veritat –va dir–. El que volen és que els commoguin”, hi podem llegir en un determinat moment. Un joc com el que la pròpia novel·la planteja, i que ens porta a una reflexió sobre la veritat i la mentida. Però també a un joc d’espills en què aquesta raça estúpida i superba que som els humans –i les colònies i la I Guerra Mundial en són dos bons exemples– ens podem veure reflectits en una altra raça desconeguda, sanguinària i amenaçant: els tècton.