Ex-Libris

Els territoris de l’heretge

Juan Goytisolo
Pájaro que ensucia su propio nido
Galaxia Gutenberg / Círculo de Lectores, Barcelona, 2001

Fa només uns dies, Goytisolo era guardonat amb el Premio Octavio Paz de Poesía y Ensayo, i a les entrevistes posteriors tornava a incidir en els temes que apareixien al ja famós i polèmic article “Vamos a menos” publicat a El País (10-I-2001), sobretot pel que fa a la putrefacció i a l’amiguisme llardós i tribal de la vida literària espanyola, i redundava en la voluntat de renunciar a qualsevol premi que se li’n concedira. Aquesta actitud, iniciada amb el seu voluntari exili del 1956 a París i incrementada en els darrers temps, és la que el fa considerar-se ell mateix com un ocell que embruta el propi niu, parafrasejant Günter Grass per tal de ressaltar “las diferencias existentes entre los que él denomina «palomos amaestrados» –cuyo discurso conformista y redundante empobrece la vida literaria y ahuyenta cualquier tentativa de innovación– y los etiquetados en su país natal como «pájaros que ensucian su propio nido». Yo, como Grass, pertenezco –y me honro de ello– a la última especie”.

Còmode amb aquesta etiqueta, Pájaro que ensucia su propio nido és també el títol d’aquest recull d’articles i assaigs datats entre 1975 i 2000, i ordenats en cinc seccions (“De la España de Franco a la de Pedro Almodóvar”, “Islam y Occidente”, “Sarajevo y sus fantasmas”, “Derechos humanos de la especie inhumana” i “Del capitalismo voraz al banquete global”) que responen als temes recurrents –obsessius, de vegades– de l’obra de Goytisolo: el Magrib, un món que coneix i estima profundament; la construcció del fantasma amenaçant de l’Islam a Occident; i, en general, la denúncia dels abusos d’una minoria rica i poderosa contra els pàries del sistema. Però, sobretot és Espanya –el niu– el blanc de moltes de les fixacions de Goytisolo, ja siga en el terreny polític, cultural o sexual. De fet, el recull s’inicia amb un recorregut històric des de l’Espanya franquista, les esperances de canvi, els recels davant de la neteja de façana perpetrada pels mateixos gestors de la dictadura militar, reconvertits per obra i gràcia de l’amnèsia general en demòcrates de pro, fins a la “Modesta proposición” de nomenar Juan Guerra ministre d’Economia, l’últim escrit de l’autor –i ens estem referint a l’any 1990!– sobre la política interior espanyola, després de constatar que la pandereta i les castanyoles continuen sent-ne el referent (“De vuelta a Mérimée” explica en clau de sainet els fets del 23-F com un esperpent orquestrat per la Dirección Nacional de Turismo per tal de seguir atraient visitants al Spain is different de Fraga). I, en últim terme, el sexe, mitjançant el qual –com diu Sami Naïr– Goytisolo accedeix a la condició de pària en quedar exclòs i aïllat dels usos i valors seculars de la societat espanyola: la misogínia i l’homofòbia, el tabú hipòcrita que encara continua regint-la, apareixen a Pájaro que ensucia su propio nido en articles com “Remedios de la concupiscencia según fray Tierno”, al voltant d’unes respostes de Tierno Galván sobre el tema, o “La libido textual de Camino”, una lectura ben poc canònica del llibre que guia les passes d’alguns dels nostres actuals dirigents.

Els articles ací recollits ens mostren un autor amb una gran capacitat d’anàlisi (és esfereïdor comprovar l’actualitat dels referits a Palestina o a la Guerra del Golf Pèrsic), i d’una coherència indiscutible en els plantejaments i en els objectius de la seua mirada, sempre combativa i sempre atenta a posar el dit en nafres poc rendibles. Goytisolo embruta el seu niu, i ho fa a consciència. Però, de vegades, se li podria retreure que massa a consciència i tot. Perquè el mateix autor que és capaç de publicar a El País un article duríssim contra l’endogàmia i l’amiguisme del monopoli cultural que té precisament en aquest periòdic una les seues plataformes més potents, no hauria de necessitar després justificar la seua postura. I ho diguem perquè si alguna cosa li sobra a Pájaro que ensucia su propi nido és l’epíleg, on la seua tradicional actitud cínica cap a les misèries del niu ha pres un excessiu to entre la justificació i l’apologia que, sense cap rubor, el porta a comparar-se obertament amb altres il·lustres incompresos, que després la història de la literatura ha situat al parnàs que sempre els havia estat negat. En llegir aquests articles, com en llegir el conjunt de la seua obra, podríem haver-ho dit nosaltres sense massa reserves. Ja s’ho ha dit ell, però.

© Pere Calonge
12.04.02 | Publicat en Posdata
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)