Ex-Libris

cc

4-06-04
Publicat en Posdata

etiquetes

, , ,

pdf print mail
delicious facebook twitter

Contra la mediocritat, exigència

Valentí Puig
L’os de Cuvier
Destino, Barcelona, 2004

Efectivament, i com comença dient l’autor, existeix una antiga tendència de posar “més energies a definir l’essència de la cultura catalana que a fer-la”. I així ens va, que tindrem el cadàver més analitzat de la història i encara li farem l’autòpsia per veure de què va morir. Valentí Puig, però, no es pregunta sobre aquesta essència, sinó que centra bàsicament el seu assaig en les perspectives de futur a partir d’una constatació personal: “Al meu parer, allò que en diríem cultura catalana és ara al seu penúltim entreforc”. Una cultura on cal mirar amb lupa per trobar –i encara!– una mínima dosi d’exigència i d’ambició, condicions per a la qualitat mínima exigible que la major part dels productes que s’hi generen no assoleixen ni de bon tros. Per això estem tan necessitats d’obres com L’os de Cuvier, encara que siga –o justament amb aquesta intenció– per tal de polemitzar una part més o menys important dels arguments que aporta. I perquè posa al descobert ferides incòmodes de mirar de cara, mentre a la majoria ja els està bé amb la porció de pastís adjudicada. No deu ser casualitat, doncs, que uns mesos després de l’edició encara no haja generat el més mínim debat, tot i el to incisiu amb què reclama responsabilitats socials.

Puig es pregunta “On són les elits d’abans?”, un concepte, aquest d’elit, que va íntimament lligat al d’ambició a què féiem referència, “O dit d’una altra manera, les cultures es dissolen a partir d’un punt d’autosatisfacció”. I només cal fer una comparació estadística entre els potencials lectors de literatura en català i el nombre de llibres que es publiquen per comprovar que no quadren els números. Per comprovar que l’ambició –i, en definitiva, l’exigència– són, ara i ací, qualitats ben minoritàries. És la interpretació més equivocada de la democratització de la cultura: la institució d’un hipotètic dret universal de publicar, donant per bo allò que l’autor anomena la fal·làcia populista: “creure que la creació artística és un ofici que no reclama preparació intensiva, ni perícia específica o respecte per una tradició canònica”. En aquest sentit, esdevé imprescindible la figura del mâitre à penser; Puig fa un breu recorregut pels noms de la literatura catalana contemporània que podrien tenir aquesta consideració, constatant que no n’han estat tants com podria semblar, així com l’escassa atenció que es para a aquells que sí que han exercit aquest paper. Hi destaca, per damunt de tot, la figura d’Eugeni d’Ors: controvertida per la ideologia dominant els darrers anys, reivindicada per un autor que deu sentir-se ben còmode tant amb la figura personal de Xènius com amb la filosofia noucentista que va crear. Per contra, el nom que clou el recorregut, el de Joan Fuster, desferma els dimonis més primaris de Puig: “nefast”, “messiànic”, “caòtic”, “doctrinari”, “ofensiu”, “primari”, “intel·lectual orgànic”, “perdonavides”, etc. Ja va sent, certament, hora que algú s’atrevisca amb l’intocable, que a còpia de corones de flors acabarà per semblar una mòmia; però el que fa Puig amb el de Sueca, exceptuant alguns apunts aprofitables, no va més enllà d’un vòmit nascut d’alguna entranya molt fosca.

L’autor prova de fer com el baró de Cuvier, que al segle XVIII afirmava que “de l’examen d’un os és possible deduir-ne, amb certs límits, l’estructura de l’esquelet sencer”. La conclusió: que quan provem de reconstruir un continuum històric de la literatura catalana ens trobem amb l’enorme forat negre de la Decadència, tres segles llargs entre Corella i Aribau. Un forat que efectivament existeix, malgrat les tesis revisionistes aparegudes fa uns anys, i que té, com no pot ser d’una altra manera, les seues conseqüències: la falta d’una tradició cimentada progressivament i en connexió amb les altres cultures comporta que, com deia Ferrater, “Una cosa feta sobre el francès és intrínsecament més valuosa, perquè recull més elements de la tradició humanística de segles i elements de la història cultural europea, és intrínsecament més important que una cosa feta en català”. Però també comporta una feina extra per aquell que pretén escriure en català; ben al contrari, inventar una tradició, promoure de canviar el terme Decadència per altres etiquetes que ens entroncarien en la tradició europea, és una maniobra d’autoengany i, en no poques ocasions, interessada. Només cal donar un cop d’ull a les nostres universitats per confirmar allò que Puig ha retratat amb precisió de cirurgià: “aquella «literatura sobre literatura» en gran part ha anat a parar a les mans de professors de prosa desganada, més incentivats per l’afany de fer currículum que per la literatura com a passió o forma de coneixement: s’estimen més –per exemple– exhumar fulletons illegibles que dir algunes de les moltes coses que suposo que encara queden per dir sobre Roís de Corella com a matèria llegible”.

L’os de Cuvier conté, però, una segona part bastant més prescindible, en què els arguments perden terreny en favor d’opinions construïdes sobre frases més o menys ocurrents, però que seguirien conservant tota la legitimitat si hi incloguéssem un no al davant del verb. Una segona part en què fan acte de presència les fòbies i les fílies més personals, i un sentiment de classe que Puig no pot –o no vol– evitar. Així, per exemple, la defensa de la hipòtesi que la cultura catalana té més a guanyar que no a perdre dins de l’Estat, sustentada en una idea d’Espanya que ni existeix ni sembla haver d’existir en un futur. Però sobretot quan esgrimeix l’argument que la burgesia catalana hauria dimitit del seu paper dirigent de la societat en benefici dels “parvenus de l’Estat” i dels “cadells arrogants del nacionalisme”. El seny contra la rauxa, l’assossec i la monotonia contra el desig: les grans virtuts del burgés, del conservador il·lustrat que tant agrada a Puig de representar; i, a l’altra banda, els pecats del nacionalisme institucional. Potser per això reprén, per cloure l’obra, el sempitern debat sobre què cal incloure dins del calaix de la Literatura catalana. Un debat amb posicions que –per rebregadíssimes– coneixem ja prou bé, i en el qual pren partit des d’aquella idea de la “condició genèricament bilingüe de la societat catalana”. Però Puig hauria d’afinar un poc més a l’hora de definir què és literatura catalana, i no fer-ho només com a negació, perquè, en cas contrari, podem trobar-nos amb afirmacions tan inquietants com que “No té cap ni peus tancar les portes a Lluís Vives perquè escrigué en llatí”. De no ser, clar, que quedem d’acord d’incloure-hi Azorín o Miguel Hernández.

© Pere Calonge
04.06.04 | Publicat en Posdata
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)