Ex-Libris

cc

22-02-13
Publicat en Posdata

etiquetes

, , ,

pdf print mail
delicious facebook twitter

La construcció de la identitat

Portada

David Bezmozgis
Nataixa i altres històries
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
LaBreu Edicions, Barcelona, 2012

Un còctel de tres situacions conflictives: l’emigració, l’adolescència i la condició de jueu. Qualsevol de les tres per separat podria donar —com de fet ha donat— per a omplir pàgines i més pàgines de literatura; en Nataixa i altres històries, les tres es concentren en un grapat de relats que tenen com a fil conductor els Berman, una família jueva de la Unió Soviètica que emigra al Canadà a principis dels anys vuitanta del segle passat. Unes narracions, doncs, que més d’un estarà temptat de llegir com fragments esparsos d’una novel·la, i motius no hi falten: pel fet que —d’una manera o d’una altra— els Berman són els protagonistes de tots els relats; però, més encara, perquè el narrador en tots els casos és Mark, el fill de la família; i per una ordenació cronològica que es fa evident sobretot per les diferents edats que té aquest narrador a mesura que avancem en la lectura: des d’un infant de sis anys en la primera història, fins a un adult d’edat indeterminada, en l’última. La contracoberta del llibre parla d’un “àlbum familiar”, i és una imatge bastant aproximada del que hi trobem.

Com Mark Berman —un més que probable alter ego de l’autor—, Bezmozgis també és un jueu letó emigrat de la Riga soviètica al Toronto dels anys 80. I sap traure el màxim profit literari d’un material que deu conèixer de primera mà, però que resulta exòtic per a un lector occidental: rabins i sinagogues, el minyan i el bar mitsvà, escoles on s’aprén “què significa ser jueu”, ascensors per al sàbat i xandalls de l’equip soviètic d’halterofília. Un material, això sí, posat sempre al servei dels dos elements que recorren tota l’obra. El primer és una família amb problemes d’adaptació, per la condició d’immigrada i per la de jueva. En aquest sentit, hi trobem la voluntat de guanyar-se els autòctons, les dificultats amb l’idioma i una certa sensació d’humiliació que no necessita ser verbalitzada. El segon és la maduració de Mark, i les subtils diferències en la manera com interpreta les coses que passen al seu voltant i ens les explica. El viatge cap al món dels adults en els ulls d’un nen que descobreix el mal, que contempla la decadència dels seus mites infantils, o que s’inicia en el sexe. En tots dos casos, hi coincideix la necessitat de ser algú, de construir-se una identitat; i també la desorientació i la inseguretat: per als adults, per la condició de nouvinguts en una terra estranya; per a Mark, justament perquè està en el procés d’esdevenir adult.

L’estil que hi desplega Bezmozgis és directe i despullat; de vegades minimalista, però atent al detall i a les coses aparentment intranscendents. Els seus relats acaben sovint de manera abrupta, en el·lipsis, i estan amarats d’una subtil ironia. Una ironia i una mirada compassiva cap als seus personatges, perduts i desorientats, que exerceix d’antídot de la sordidesa que sovint s’hi descriu. Del conjunt destaca “Nataixa”, que a més de donar nom al recull, és el relat més extens i potser també el més redó. El narrador hi té setze anys, i tota l’efervescència adolescent alimentada pels porros, Kafka, Nietzsche i una habitació pròpia —tota una vida, de fet— al soterrani de casa seua. Bàsicament, allò que s’hi narra és el terratrèmol que provoca en la seua vida l’aparició de la Nataixa —filla de la dona amb qui es casa un oncle seu—, la veritable descoberta del sexe i el final de la innocència: “Des de la llum d’estiu, vaig mirar la foscor. Va ser el final de la meva vida subterrània”.

Nataixa i altres històries suposa el primer llibre que publica David Bezmozgis, però recull narracions que havien aparegut prèviament en mitjans com The New Yorker. L’autor ha estat comparat amb Txèkhov, amb Philip Roth o amb Leonard Michaels; i nosaltres hi afegiríem Serguei Dovlàtov i Aleksandar Hemon. Sembla evident que la ficció d’aquests relats es nodreix de l’autobiografia; però depassen de molt aquesta consideració i esdevenen, sense dubte, literatura. Literatura que naix de la necessitat de pensar sobre la pròpia identitat, sobre la pertinença, com tants altres autors han fet abans que Bezmozgis. És això, al capdavall, el que fan els seus personatges, per estrangers o per adolescents: cercar una identitat.

© Pere Calonge
22.02.13 | Publicat en Posdata
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)