Vés al contingut

Els instants més sublims

Portada

Stefan Zweig
Momentos estelares de la humanidad
Traducció de Berta Vias Mahou
Acantilado, Barcelona, 2002

Cap artista –diu Stefan Zweig– no ho és de manera ininterrompuda, sinó que tot allò que assoleix de veritablement important i durador ho fa en uns pocs i extraordinaris moments d’inspiració. De fet, aquesta és una idea que l’escriptor suís ha mostrat de manera recurrent al llarg de tota la seua obra, aplicada a altres aspectes de la vida per tal de mostrar-la com una successió repetitiva que només es trenca per la sobtada aparició de fites tan intenses com breus. Aquesta és també, per tant, la seua concepció de la història, l’artista més gran de tots els temps: “Los millones de hombres que conforman un pueblo son necesarios para que nazca un solo genio. Igualmente han de transcurrir millones de horas inútiles antes de que se produzca un momento estelar de la humanidad”. I, com es veu, aquesta concepció va lligada al nom d’aquells que han protagonitzat el breu instant que ha marcat la vida de moltes persones durant molt de temps. Però Momentos estelares de la humanidad no és, en sentit estricte, un llibre de biografies, el gènere que tant va conrear Zweig i en què es va mostrar com un escriptor d’ofici i d’èxit. L’eix que estructura la majoria de les catorze miniatures que s’hi recullen és la història, moments decisius de la història, encarats des de la voluntat de Zweig –que trobem al llarg de la seua obra– de divulgar coneixements. Però la mirada a la història que fa Zweig és una mirada humanista, i és en aquest sentit que aquests catorze moments estel·lars van lligats, indefectiblement, a altres tants individus, a les seues actituds, a les seues decisions o indecisions, al seu èxit o al seu fracàs.

Així, hi trobarem sovint noms propis que destaquen per la seua significació històrica, com els de Ciceró, Händel, Goethe o Lennin. Però també figures que han passat de la mediocritat a la grandesa amb tanta celeritat com han caigut després novament en l’oblit col·lectiu. Altres que no van saber reconèixer l’oportunitat única de ser herois i han romàs per sempre més en el calaix dels covards; o altres encara, que van ser tocats per l’atzar del moment just i del lloc adequat. En la major part dels casos, però, es tracta de comportaments que no s’adiuen a la norma que els és contemporània: no són, per tant, representatius de corrents generals que expliquen l’evolució històrica, sinó que, al contrari, en representen instants extrems, cruïlles impredictibles, empentes definitives en una nova i apassionant direcció. I Zweig s’hi acosta amb rigor, però també amb la passió de l’admirador, cosa que li atorga la suficient llibertat per tal de forjar una sèrie de peces literàries en què l’erudició ha estat esborrada per un acurat treball narratiu i per un estil àgil, que defuig la prolixitat. Fins i tot quan aquesta llibertat i aquesta passió es tradueixen en algun exabrupte, especialment pel que fa a un punt de vista marcadament etnocèntric i misogin d’enfocar la interpretació històrica. Així, per exemple, el “como siempre una mujer”, quan ens narra la increïble història de Suter, l’home més ric del món, legítim propietari de la ciutat de San Francisco, ofegat a sota del seu propi or per la cobdícia de “la chusma”, i mort finalment com un captaire. La presència de l’or als terrenys de Suter és coneguda –“como siempre…”– per la falta de discreció d’una dona. O la narració del descobriment del Pacífic per Núñez de Balboa, on Zweig no s’està d’adjudicar-li el dubtós títol de primer ésser humà en veure el gran mar. Però aquests detalls, com la lectura miraculosa que fa de la gènesi del Messies de Händel, que apareix com una possessió divina del cos del músic, no només no treuen atractiu a l’obra, sinó que, al contrari, contribueixen a dotar-la d’aquell perfum tan recognoscible que emana dels clàssics.

En general, als magnífics textos de Momentos estelares de la humanidad destaca una visió romàntica de la història. És el cas de la creació de La Marsellesa per Rouget, un modest rimaire que pren l’himne directament de les proclames enardides del carrer. És el poble l’autor autèntic, mentre que ell és el poeta d’una sola nit, condemnat per les ironies de la història a ser l’agent d’un himne a una Revolució en què ell no creurà, que l’oblidarà, i que a punt estarà d’ajusticiar-lo en la navalla nacional. I en aquesta visió, fins i tot el paisatge s’encomana de signes premonitoris, com en el cas de Waterloo: Grouchy, mediocre, ha tingut a les mans convertir-se en heroi, però l’excés de prudència el fan triar l’acatament de les ordres per damunt de la pròpia iniciativa, i això significa la fi de Napoleó a Waterloo. Perquè l’autor sempre busca l’heroi, el superhome capaç de véncer les forces de la natura i les del seu propi destí, i així, quan ressenya el viatge de Scott cap al Pol Sud, Amudsen, el noruec que hi va arribar primer, apareix només com un destorb, una mínima menció per a qui va usurpar la glòria a l’anglés. Però la mort en l’intent és, precisament, allò que realment impressiona Zweig.