Flors en el camp de sègol

Només que fem un poc de memòria, comprovarem que l’adolescència no és aquell univers publicitari de tipus somrients a temps complet, frenèticament actius, incombustibles. I si algú pot afirmar que és en aquesta etapa quan ha viscut els moments de felicitat més intensa, no deu ser menys cert que és també quan es pot arribar a sentir la més aclaparadora de les tristeses; i segurament aquesta ambigüitat n’és una de les característiques més definitòries. Per això és tan difícil fer-ne una aproximació satisfactòria: en literatura, són poques les obres que han reeixit, però, sense dubte, una de les que s’hi ha acostat de manera més magistral és El vigilant en el camp de sègol. I ara, també, La primavera de Lillian Dawes, digna hereva del clàssic de Salinger. Lluny de qualsevol foc d’artifici narratiu, i amb un argument poc original, la novel·la de Katherine Mosby és, tanmateix, una d’aquelles obres que ens tornen la confiança en la capacitat de generar bellesa –que, al remat, això és la literatura, i tota la resta no haurien de ser sinó accessoris que hi contribuïren– i, sobretot, en la capacitat de dotar d’autèntica vida a uns personatges i que aquests generen emocions en el lector.

La novel·la de Mosby recorda la de Salinger des del mateix argument: la descoberta del món dels adults per un adolescent, Gabriel Gibbs, que ha estat expulsat d’un internat i enviat al minúscul apartament en què Spencer, el germà major, prova de viure com a escriptor. Així, Spencer serà el Virgili de Gabriel en aquest món tan fascinant com desconegut: el fa eixir a la recerca de coses que puguen sorprendre’l, a visitar museus i biblioteques, i hi manté llargues converses. També l’incita a llegir determinats llibres, entre aquests –i no és casualitat– El gran Gatsby, l’altra gran referència que s’endevina al darrere de l’obra de Mosby. I el context en què s’esdevé aquesta iniciació és el del Manhattan dels anys cinquanta del segle passat: un univers de nous rics i de burgesos excèntrics, de festes interminables en sumptuoses cases de camp, de joves bohemis que aspiren a escriptor o a revolucionari, sota l’ombra de la Comissió d’Activitats Antiamericanes. Un món de famílies respectabilíssimes, tenallades per estrictes normes socials, de secrets de família i de descobertes sorprenents, i de joves que proven de sobreposar-se a la vulgaritat que voldrien imposar-los.

Per tant, La primavera de Lillian Dawes és el relat d’un viatge iniciàtic de regust agredolç, a més d’un emocionant retrat de l’adolescència, del primer amor i també dels primers desenganys. Una narració que capta a la perfecció aquella ambigüitat en què conviuen de manera de vegades tumultuosa les alegries i les il·lusions més pregones amb les tristeses i les pors més lacerants, i que va creixent en intensitat al mateix temps que els ulls de Gabriel van obrint-se al món dels adults, al mateix temps que van descobrint l’enigmàtica i escàpola personalitat de Lillian Dawes: una jove misteriosa que utilitza diferents noms, que evita parlar del passat, que amaga un secret que sembla turmentar-la. I no és casualitat que Mosby haja triat Gabriel com a narrador: el seu enamorament, la seua fixació per l’enigmàtica Lillian, la converteix en un personatge mític, eteri de vegades, i tan atractiu per al lector com per al jove enamorat. Perquè, al contrari que la major part de les persones que Gabriel ha anat coneixent durant la seua estada a Manhattan, Lillian, intel·ligent i naturalment atractiva, és una glopada d’aire fresc en un ambient massa carregat.

El dibuix que fa l’autora del personatge de Lillian és, doncs, impressionant; però, caldrà insistir que, en general, aquest és un dels grans encerts de la novel·la: aconseguir que el lector vaja descobrint els personatges progressivament, i identificant-s’hi, a partir d’uns pocs indicis. I aquestes paraules, que Lillian diu a Gabriel, podrien ser-ne una bona metàfora: “Las personas no somos nueces que se puedan abrir de un golpe. El placer de conocer a alguien se debe saborear, como el chocolate. No puedes tragártelo sin más, hay que disolverlo poco a poco en la boca, para que tu paladar capte los más leves cambios de matiz”. Podrien ser-ho també de la manera com el lector va gaudint a poc a poc, sense estridències ni salts al buit, d’un sabor conegut i, tanmateix, exquisit, servit amb un estil narratiu brillant, fluid, de vegades potser un poc massa preciosista, però àgil i bell en conjunt. El sabor d’una gran novel·la.