Ex-Libris

cc

13-06-03
Publicat en Posdata

etiquetes

, , ,

pdf print mail
delicious facebook twitter

La cal·ligrafia de l’exili

Silvia Baron Supervielle
La línea y la sombra
Traducció d’Eduardo Paz Leston
Editorial Pre-Textos, València, 2003

Un llibre sobre l’estima a les paraules, a la línia de tinta que serpenteja sobre el fons blanc, ferint per sempre més el paper i l’ànima del lector. Un lector que no només llig, sinó que mira un quadre, una pintura, un joc de línies i ombres en què voldria inserir-se, i ser part d’una paraula o d’una lletra només. La llengua, en aquest cas, no importa; fa igual desconéixer el flamenc de Johannes Vermeer per gaudir de La carta: si el que realment importa és la cal·ligrafia dels mots, el dibuix que deixa el fil de tinta sobre el paper, què ens interessa en quina llengua està escrit? Per això, i el cas de Vermeer i la seua obra n’és un exemple, el llibre està farcit de múltiples referències a la pintura, a quadres concrets que apareixen després identificats en notes a peu de pàgina; perquè “la pintura está preservada del olvido. Mucho más que la escritura. La vista recuerda mejor cuando el oído se abstiene”.

La línea y la sombra és una molt agradable sorpresa, una joia literària inclassificable: sorpresa perquè prové d’una autora ben poc coneguda –és possible que aquesta siga la primera obra que se’n publica a l’Estat Espanyol?–; i inclassificable perquè podem qualificar-la alternativament de novel·la sense argument, d’autobiografia sense noms propis, de dietari que mira de reüll la prosa poètica, o d’immens poema en prosa. En tot cas, una obra bellíssima que es resisteix a l’etiquetatge, construïda de línies i d’ombres: la línia que creua la vasta ombra de l’Atlàntic per tal d’unir París amb Sudamèrica; o la dels pocs records que mostren de manera nítida el seu traç per damunt de les ombres incertes, que són l’ingredient majoritari de la memòria. O la línia de l’escriptura, dibuixant sobre l’ombra aclaparadora del paper en blanc, cal·ligrafiant en una llengua estranya el personatge de la que escriu. Perquè ella, que rememora Buenos Aires –la ciutat on ha nascut– i Montevideo –on ho va fer la mare–, i que, de tant en tant, alça la vista del paper per dirigir-la a l’edifici d’enfront on un desconegut està llegint, apareix identificada a l’obra amb un lacònic la que escribe, en tercera persona.

Formalment, el llibre pot recordar un dietari que recull de manera impressionista alguns records que endevinem autobiogràfics i d’altres que semblen pertànyer més al terreny del somni i de la fantasia, entrellaçats sempre amb reflexions i meditacions al voltant del fet d’escriure i de la relació d’aquest amb la vida. També al voltant de l’exili, que és un dels temes centrals del llibre, i que afecta de manera molt directa i personal l’autora, nascuda a Buenos Aires de mare uruguaiana i de pare argentí, i que viu a París des de 1961. I del canvi de llengua, l’altre gran tema, que arriba gairebé a esdevenir una obsessió malaltissa: ja siga l’adopció d’una nova llengua propiciada pel canvi de país –com és el cas de l’autora–, ja siga perquè l’autor inventa aquesta nova llengua –el cas de Borges i la germanització del castellà: “El canto de la escritura está ligado al exilio. Y en particular, ahora lo comprendo, el de la mayoría de los escritores que admiro y que me agrada mencionar tales como Dante, Sor Juana, Pigafetta, Marguerite Yourcenar, Sarmiento, y todos los argentinos exiliados interiormente, incluso Borges y Macedonio”.

L’obra traspua una mena de mala consciència interioritzada, com un motiu més –i no secundari– de la creació literària, generat per l’abandonament del castellà en la seua obra. Una ombra que arriba a justificar tota l’obra, entre el record idealitzat de tot allò que va quedar a l’altra banda de l’Atlàntic. El narrador es pregunta una vegada i una altra “¿Soy una escritora argentina?”, i en la resposta trobem la clau de l’obra: l’escriptor és un ésser aïllat, que busca voluntàriament l’allunyament de tota noció de pàtria per construir-se el món imaginari en què escriu i en què llig. Així, la que escriu era posseïdora d’una llengua que sorgia espontània, i ara, la distància imposada serveix per recuperar el passat des de la consciència total i absoluta, des de la creació, en el sentit més artesà del terme: “La interrupción me volvió a crear sobre el papel. Francia, para mí, significa crear. Nacionalidad de la creación”. Encara que també podríem dir-ne, invertint els termes, la creació de la nacionalitat; perquè això és, al cap i a la fi, el que fa la que escribe, escriure’s ella mateixa, inventar-se, arrelar-se.

© Pere Calonge
13.06.03 | Publicat en Posdata
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)