Ex-Libris

cc

12-04-02
Publicat en Posdata

etiquetes

, , ,

pdf print mail
delicious facebook twitter

Camus i l’assumpció de la culpa

Albert Camus
La caiguda
Traducció de Maria Bohigas
Empúries, Barcelona, 2002

L’avinentesa de l’adaptació teatral de Rodolf Sirera i el muntatge de Moma ens han portat aquesta traducció de La caiguda a un mercat editorial en català que sembla no tenir massa espai per a la publicació de clàssics. Es tracta de la darrera novel·la d’Albert Camus, un dels màxims exponents de l’existencialisme, i –fruit del moment vital en què va ser escrita– ens mostra un autor que veu la humanitat amb uns altres ulls, una humanitat que ha fracassat en girar l’esquena a les pestes més terribles del segle XX. Aquesta visió és present a la novel·la en el cinisme del narrador, Jean-Baptiste Clamence, i en l’aclaparadora presència de la culpa, que retorna de forma insistent a la ment d’aquest en forma d’uns riures misteriosos.

Clamence és un advocat parisenc que ha assolit l’èxit econòmic i social, però que ara, en un ombrívol bar d’Amsterdam, està abandonant-se a una llarga i dolorosa confessió. Per això, la novel·la està construïda en forma d’un monòleg, el destinatari del qual no s’hi fa present en cap moment, en què el narrador rememora la seua vida passada com a pledejador de causes nobles: la seua atenció als necessitats era famosa, la seua reputació, excel·lent, però en el fons ell només ho feia com una forma de sentir-se millor, d’alimentar el seu ego. L’episodi que desencadena aquesta confessió havia ocorregut a París: un capvespre, mentre caminava vora el Sena, veu una dona dreta sobre un dels ponts del riu, i en passar-la, sent el soroll d’un cos que cau a l’aigua. No intenta ajudar-la, ni tampoc explica a ningú el que ha vist, sinó que fuig per por que aquest episodi puga torbar la seua vida d’èxits.

La caiguda mostra la difícil assumpció de la culpa, de la impossibilitat de jutjar o, si més no, de fer-ho des de la innocència. I, a la seua confessió, el protagonista condemna també tota la humanitat per viure tan falsament com ell; i així –diu– mentre no podem assegurar la innocència de ningú, podem en canvi assegurar amb certesa la culpabilitat de tots. És per això que Clamence, que havia estat un advocat d’èxit, ara és un jutge-penitent: “Com que la justícia està definitivament separada de la innocència, […] tinc el camp lliure per treballar segons les meves conviccions. Puc exercir amb bona consciència la difícil professió de jutge-penitent, que he desenvolupat al llarg de tants desenganys i contradiccions…”.

© Pere Calonge
12.04.02 | Publicat en Posdata
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)