Ex-Libris

cc

14-06-02
Publicat en Posdata

etiquetes

, , ,

pdf print mail
delicious facebook twitter

Contra el costum, contra la guerra

Rafael Sánchez Ferlosio
La hija de la guerra y la madre de la patria
Ediciones Destino, Barcelona, 2002

Ferlosio seu davant dels periodistes per presentar la seua darrera obra, i un d’ells alça la mà per preguntar-li per la interessant –però sobrevalorada– novel·la de Javier Cercas. I ens sentirem temptats de qualificar d’ironia del destí –del destí del mercat editorial, s’entén– que un escriptor amb cinquanta anys d’ofici acabe per ser reconegut com el fill d’un personatge de la novel·la d’un autor novell. Però més que una ironia puntual, el cas de Ferlosio és el d’altres grans escriptors amb una obra tan extensa i coherent com mínim és el reconeixement que han merescut, el paper dels quals és esdevenir la veu discordant dins d’un panorama de cantants a cor. A Ferlosio, a més, no sembla haver-li fet cap favor haver obtingut un raconet en la història de la literatura castellana i en els llibres de text amb El Jarama als pocs anys de donar-se a conèixer com a escriptor, perquè, a partir d’aquest moment, la seua ha estat l’obra d’un escriptor semiocult, malgrat que haja produït joies com Vendrán más años malos y nos harán más ciegos.

Amb La hija de la guerra y la madre de la patria, l’autor afig una peça més a l’obra d’assagista que ha bastit els darrers anys. I ho fa amb una obra miscel·lània, que agrupa textos diversos en formes, en enfocaments i en temes, que van des de l’assaig més a l’ús, fins als “pecios”: autèntiques càpsules assagístiques, emparentades amb l’aforisme o amb el petit poema en prosa. Ara que és moment de final de curs i, per tant, de balanç; ara que és moment també per a la Ley de Calidad i les seues flagrants contradiccions, Ferlosio encara alguns aspectes relacionats amb l’educació en els escrits que integren la primera part del volum, sota un títol significatiu (“Pedagogos pasan, al infierno vamos”). S’hi refereix l’autor al foment d’una desconfiança generalitzada respecte de les institucions públiques, i, com a conseqüència, a la invasió del terreny públic per part de l’empresa privada. Fent ús d’una llengua esmoladíssima, es mostra especialment bel·ligerant amb allò que anomena onfaloscopia: és a dir, la pràctica de mirar-se el melic que explica els continguts del nostre sistema educatiu. I dedica bona part de les seues reflexions a l’ensenyament de la història, convertida “en Religión de Estado […] en instancia legitimadora de la nación misma”. Sota l’aparença de retalls dispersos d’un hipotètic dietari, l’apartat “Pecios” és una prova de la capacitat de l’autor per condensar en textos breus l’anàlisi sobre aspectes diversos, quotidians moltes vegades. I, malgrat l’advertiment inicial que en fa (“Desconfíen siempre de un autor de «pecios»”) aquestes restes del naufragi –que aquest vindria a ser el significat del mot– no conviden a ser acatades com a paraula sagrada ni dogma de fe, més aviat al contrari, ataquen directament el costum, la inèrcia. Perquè aquest és, en definitiva, un dels eixos temàtics de La hija de la guerra…: la revolta contra el tòpic, contra l’avorriment d’allò que a força de repetició acaba per semblar inevitable: “Resistámonos con todas nuestras fuerzas a acostumbrarnos a ninguna cosa; la costumbre es una nana que convierte la atención en distracción y la vigilia en siesta”. Amb aquest, l’altre gran tema és la guerra, i, emparentada directament, la noció de pàtria, en tant que aquella és, segons Ferlosio, agent necessari d’aquesta, un tema que recorre tot el llibre però que pren un èmfasi especial al darrer apartat, “Campo de Marte”. Hi destaca precisament l’assaig que el clou, que comparteix el títol amb el conjunt, i on l’autor es refereix a la guerra contra Afganistan parafrasejant Susan Sontag per afirmar que, a més de camp de prova d’armament, ha estat la manera de satisfer la luxúria que l’opinió pública nord-americana sent pels bombardeigs en massa.

En definitiva, doncs, Ferlosio –que diu tenir la sospita que les armes poden ser causa de guerres– ens ofereix una nova mostra d’alta literatura, amb un domini del castellà que no és gens freqüent entre els seus companys de gremi, carregada d’ironia i de reflexió, del sarcasme més agut (els circumloquis excessius –molt de l’estil dels nostres apreciadíssims acadèmics– que fa servir per no referir-se a un conegut diari) i de la bel·ligerància contra el lloc comú a què ens té acostumats (quina alegria, poder llegir alguna cosa diferent sobre alguns il·lustres intocables com Savater, Lázaro Carreter, C. Alborch, o Almodóvar). Un autèntic plaer per a la intel·ligència.

© Pere Calonge
14.06.02 | Publicat en Posdata
Més informació: Ex-Libris (http://perecalonge.com/exlibris)