L’últim viatge a Obaba

Tornar a la infantesa una vegada més, i al món mític que l’envolta. Tornar, a més, amb la convicció que aquesta ocasió en serà l’última, que fem el viatge per tancar definitivament una porta. Són molts els autors que ho han fet en algun moment de la seua producció literària, especialment quan aquell món té una presència com la d’Obaba en el cas de Bernardo Atxaga. I no només és un motiu que copsaran immediatament els lectors d’El fill de l’acordionista, sinó que el propi autor ha repetit en els mitjans de comunicació que aquesta novel·la suposa un punt i apart, el tancament d’un cicle que el podria decidir fins i tot a publicar a partir d’ara amb el seu vertader nom, Joseba Irazu. Per tant, aquesta havia de ser –i és– una obra major d’Atxaga, entroncada directament amb L’home sol i, sobretot, amb Obabakoak. També per la temàtica, ja que podríem dir que El fill de l’acordionista recull en una sola narració dos fils temàtics bàsics en les novel·les esmentades: el món mític d’Obaba i l’ombra entre sinistra i quotidiana d’un grup armat, respectivament.

L’argument reprodueix les memòries que deixa el personatge de David Imaz i que posteriorment literaturitza el seu amic Joseba –personatge que remet al propi Atxaga. Així, una mena d’autobiografia, un repàs que comença als anys 50, en època escolar de David, i s’allarga fins a finals dels 90 quan aquest mor als EUA. Però també un exorcisme dels fantasmes que acompanyen la vida de David, a més de l’establiment d’un lligam amb el passat i amb la seua terra mitjançant l’escriptura. Al llarg de la novel·la assistim, des de la primera adolescència, al procés de creixement físic i psicològic de David, fill d’un dels principals representants a Obaba del feixisme imperant i, com descobreix més endavant, un dels responsables dels afusellaments perpetrats al poble després del colp militar: la descoberta de l’amor i del sexe, l’atracció cap a la vessant més tel·lúrica d’un món que comença a donar mostres de decadència, la progressiva descoberta dels fets terribles de la Guerra d’Espanya i com afecten encara les famílies del poble, la vinculació amb un grup armat independentista –del qual no es diu el nom en cap moment– i el posterior allunyament que implica l’exili als EUA, on inicia una nova vida amb Mary Ann i les filles d’ambdós.

Atxaga ha bastit la narració sobre una estructura complexa, basada en l’encreuament de textos diversos: el memorial que deixa David –eix bàsic de la novel·la–, contes que literaturitzen alguns dels fets, cartes o anotacions en quaderns que n’expliquen d’altres, delicioses narracions que constitueixen autèntiques perles dins del conjunt com la del japonés Toshiro o la del boxejador Ubanbe, etc. I tot emmarcat per una mena de pròleg que mostra els darrers dies de David i el moment de lliurar els escrits a l’amic, i un final que tanca el cercle explicant amb deteniment aquests dies que Joseba conviu amb David i la família, poc abans de morir aquest. Amb tot, en aquesta ambiciosa estructura està possiblement allò que separa una gran novel·la com aquesta d’una novel·la magistral: en concret, en la sensació d’haver quedat separada en dues parts que, encara que complementàries, no acaben d’acoblar del tot.

Efectivament, una primera part en què el temps es fa molt present, les petges que deixa el seu pas, els canvis; la vida, com una necessitat, una urgència punyent que s’imposa per sobre de qualsevol altra consideració; i, inevitablement, la mort. I una segona part més política, conseqüència en certa mesura de la primera, de decisions i d’errors, però també conseqüència d’una sèrie de condicionants incontrolables; i de l’atzar, que ens situa a un costat o a un altre d’una manera molt menys determinada per la nostra decisió del que estem disposats a acceptar. De les dues, en la primera és on trobem el millor de la novel·la, dominada per un tempo molt més pausat, més controlat, i basada en els grans temes de sempre: l’amor i l’amistat, la mort, el lloc físic –tant a Obaba com als EUA– i les paraules. Atxaga fa especial èmfasi en una llengua que agonitza, i el poema que obri la novel·la –“Mort i vida de les paraules”– n’és una bona prova. A banda de dedicar-hi alguns dels passatges més bells, com el que mostra David jugant amb les filles a soterrar al jardí paraules en èuscar dins de capses de mistos, tot el memorial que escriu David no deixa de ser el darrer testimoni d’una llengua que, malgrat els seus esforços, les filles no continuaran. Tot un símbol.